Adeu a la Carmen Amorós

Era guapa, amb classe, intel·ligent i sen­si­ble. Ho escric aquí perquè era el pri­mer que li deia cada cop que la veia. Car­men Amorós era un punt de bellesa en aquest món, on sovint la gent espe­cial queda eclip­sada pels vio­lents i els pode­ro­sos, “els llet­jos”. Vam recu­pe­rar la relació fa uns mesos a propòsit de la sor­tida de la seva novel·la Ales de vidre, que va publi­car Ston­berg i que recre­ava la vida d'una dona que arri­bava als qua­ranta anys i se li mul­ti­pli­ca­ven els pro­ble­mes. Li vaig fer una entre­vista en dues parts al bar de l'hos­pi­tal Quirón. Les notícies no eren bones, però la Car­men estava dis­po­sada a gua­nyar la par­tida al càncer, que s'havia con­ver­tit en metàstasi. Mal­grat la difi­cul­tat per moure's, em par­lava de nous pro­jec­tes i m'insis­tia en els poe­mes (no es per­din Qua­dern balcànic, on la seva oració per a Kosovo és una des­cripció sobre els senyors de la guerra, els camps minats, el foc amic i els eufe­mis­mes dels que no inter­ve­nen). Li va fer gràcia la meva cita de Dylan sobre la guerra (“La pau és el temps de car­re­gar el fusell”).

Amb la Car­men, amb qui vaig com­par­tir dife­rents tri­bu­nes al llarg de dècades, parlàvem, però, de poe­sia, bàsica­ment de poe­sia: del gènere i, també, de la poe­sia de les coses quo­ti­di­a­nes: un gat, un gos, un espor­tista amb estil, un actor que sabia com fer una ganyota o posar-se unes ulle­res. Perquè es facin una idea els diré que quan vaig gua­nyar el premi Car­les Riba fa vint anys, ella escri­via una entre­vista diària a la con­tra­porta del diari El Obser­va­dor. Li va agra­dar tant la con­versa, que me'n va fer una altra l'endemà i vaig sor­tir dos dies con­se­cu­tius. “Això segur que no t'ha pas­sat mai”, em va dir amb el mateix to còmplice quan coin­cidíem al domi­ni­cal de l'Avui amb la Sílvia Martín i l'Ada Cas­tells. He recu­pe­rat els últims cor­reus i mis­sat­ges, “neces­sito aga­far for­ces, neces­sito escriure...” o “avui he pas­sat la tarda xunga, esti­rada i endor­mis­cada i ara m'estic acti­vant”. I men­tre escric aques­tes línies em torna la seva veu, com si la tingués a tocar, a cau d'ore­lla. La Car­men sabia ser pròxima sense enfar­fe­gar, ser bona com­pa­nya i gene­rosa, “vine a casa i t'aga­fes els còmics que et fal­ten de l'Enric Sió” (el cone­gut dibui­xant va ser el seu pri­mer marit fins a la seva mort, el 1998). No puc evi­tar recor­dar la llum del seu pis davant de l'hotel Prin­cesa Sofia, on xer­rava sem­pre entre bro­mes, sense dei­xar ni un bri de mala llet o rancúnies. Fa unes set­ma­nes ens va con­vi­dar a dinar al Jaume Vidal i a mi. No va poder ser perquè anava a petar de feina, però vam que­dar que m'acos­ta­ria un cap de set­mana a la urba­nit­zació del Baix Llo­bre­gat on resi­dia, o a Llers, on feia com­pa­nyia a les brui­xes sem­pre que tenia una estona. Hau­rem d'espe­rar...

Em fan saber que no es farà cerimònia de comiat, però que avui, a par­tir de les 12, la vet­lla serà al tana­tori de les Corts. Li duré un lli­bre de poe­mes per a la tra­vessa.