cultura

cultura

obituari

Adeu a la Carmen Amorós

Era guapa, amb classe, intel·ligent i sensible. Ho escric aquí perquè era el primer que li deia cada cop que la veia. Carmen Amorós era un punt de bellesa en aquest món, on sovint la gent especial queda eclipsada pels violents i els poderosos, “els lletjos”. Vam recuperar la relació fa uns mesos a propòsit de la sortida de la seva novel·la Ales de vidre, que va publicar Stonberg i que recreava la vida d'una dona que arribava als quaranta anys i se li multiplicaven els problemes. Li vaig fer una entrevista en dues parts al bar de l'hospital Quirón. Les notícies no eren bones, però la Carmen estava disposada a guanyar la partida al càncer, que s'havia convertit en metàstasi. Malgrat la dificultat per moure's, em parlava de nous projectes i m'insistia en els poemes (no es perdin Quadern balcànic, on la seva oració per a Kosovo és una descripció sobre els senyors de la guerra, els camps minats, el foc amic i els eufemismes dels que no intervenen). Li va fer gràcia la meva cita de Dylan sobre la guerra (“La pau és el temps de carregar el fusell”).

Amb la Carmen, amb qui vaig compartir diferents tribunes al llarg de dècades, parlàvem, però, de poesia, bàsicament de poesia: del gènere i, també, de la poesia de les coses quotidianes: un gat, un gos, un esportista amb estil, un actor que sabia com fer una ganyota o posar-se unes ulleres. Perquè es facin una idea els diré que quan vaig guanyar el premi Carles Riba fa vint anys, ella escrivia una entrevista diària a la contraporta del diari El Observador. Li va agradar tant la conversa, que me'n va fer una altra l'endemà i vaig sortir dos dies consecutius. “Això segur que no t'ha passat mai”, em va dir amb el mateix to còmplice quan coincidíem al dominical de l'Avui amb la Sílvia Martín i l'Ada Castells. He recuperat els últims correus i missatges, “necessito agafar forces, necessito escriure...” o “avui he passat la tarda xunga, estirada i endormiscada i ara m'estic activant”. I mentre escric aquestes línies em torna la seva veu, com si la tingués a tocar, a cau d'orella. La Carmen sabia ser pròxima sense enfarfegar, ser bona companya i generosa, “vine a casa i t'agafes els còmics que et falten de l'Enric Sió” (el conegut dibuixant va ser el seu primer marit fins a la seva mort, el 1998). No puc evitar recordar la llum del seu pis davant de l'hotel Princesa Sofia, on xerrava sempre entre bromes, sense deixar ni un bri de mala llet o rancúnies. Fa unes setmanes ens va convidar a dinar al Jaume Vidal i a mi. No va poder ser perquè anava a petar de feina, però vam quedar que m'acostaria un cap de setmana a la urbanització del Baix Llobregat on residia, o a Llers, on feia companyia a les bruixes sempre que tenia una estona. Haurem d'esperar...

Em fan saber que no es farà cerimònia de comiat, però que avui, a partir de les 12, la vetlla serà al tanatori de les Corts. Li duré un llibre de poemes per a la travessa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.