L'escalf de la primavera

Un tast “a les palpentes”, però ai quin delit, quin gust que deixa, d'una mica més, de tot. L'estrena en directe, però, va ser una oportunitat per recórrer els temps passats, vint anys de carrera, i recuperar cançons, les de la memòria, les que fan aixecar dempeus el públic que, massa estona de concert assegut a les escales de la catedral de Girona, es mimetitzava amb la fredor de la pedra i amb els aires d'un últim dissabte d'abril amb l'alè gèlid del novembre.

Els Mishima van portar l'escalf de primavera amorosa del seu nou disc, el vuitè, Ara i res, que sortirà a la venda el 5 de maig, als peus de les escales de la catedral de Girona, postal icònica i escenari imponent que el festival Strenes ha triat com a cloenda final. La banda de David Carabén tenia el repte de traslladar-hi la calidesa d'aquests nous temes, dels quals només se n'havien avançat tres amb fons romàntic, de melodia feliç, sobretot el primer single, Qui més estima , per continuar amb la més descreguda, en lletra, i amb regust de bolero Menteix la primavera fins a la poètica vitalista de S'haurà de fer de nit. I fer-ne participar el públic, que va respondre amb la primera ovació de reconeixement amb Tot torna a començar. Ovació convertida en esclat amb l'íntima i delicada, com si fos una cançó de bressol, Cert, clar i breu, “que no fèiem mai als directes”, va presentar-la Carabén, i que és sempre una troballa meravellosa quan s'escolta.

Altres troballes del nou disc: l'adaptació, preciosa, d'un poema de Vinyoli –de qui li manlleven el títol per al disc i un dels pous creatius per a David Carabén– a peces que enllacen amb la “tradició etílica” en les lletres de la banda com ara Posa'm més gin, David, que sorgeix del record de nen de les ressaques dels pares, o Una sola manera, que li canta a l'amor, ara i abans, ja sigui per Vinyoli o per Rilke. En l'última part del repertori, d'una hora i mitja, els nous van alternar-se amb els vells en una combinació perfecta que començava amb Menteix la primavera, Guspira, estel o carícia Els vespres verds, Qui més estima i Mai més. “Una cançó important” com Qui n'ha begut enfilava la recta que va esclatar amb L'última ressaca i Ossos dins d'una caixa. El bon fer dels Mishima, i la connexió amb el públic, en una nit hivernal, es va imposar amb les primeres notes d'una cançó, també de retrospectiva, que “feia temps que no tocaven”, Ordre i aventura . L'olor de la nit semblava un convit al postconcert, al moment àlgid, volant amb la veu de Carabén, però els ànims, davant la catedral, es van asserenar amb Un tros de fang, deu anys ja d'una cançó cabdal i que els defineix.