‘Nebots' de Txèkhov

La descendència de Txèkhov ha estat prolífica. Aquella impossibilitat d'afrontar el destí atrapa avui els directors d'arreu del món. La casualitat ha fet que coincideixin aquests dies a la cartellera de Barcelona tres propostes, amb adaptacions radicalment diferents, que parteixen de l'embrió Txèkhov. Podrien ser tres germans en l'art, però la distància els converteix en tres nebots particulars de l'autor de Les tres germanes. És feina del públic decidir quin nebot resulta més interessant, més simpàtic o més farsesc. O quin suma més mèrits.

Àlex Rigola ha debutat amb un Txèkhov tan fresc com dramàtic a la sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc. Els actors (amb el repartiment més contrastat)d'Ivànov es diuen pel seu nom. La sensació de família a la deriva, de ruïna, i la incapacitat de defensar un rumb personal i col·lectiu transforma l'escena en patètica. Joan Carreras és aquest Ivànov que avorreix la dona i que se sent incapaç d'afrontar el declivi de la hisenda. Rigola enfronta el públic en dues grades i li atorga un aire molt trencador: amb actors que juguen a futbol i gats russos, com a regals d'aniversari a la més desitjada. La banda sonora és de Nao Albet que, alhora, fa del metge que denuncia Ivànov però no fa res per corregir la seva vida. No té la valentia d'endur-se una desvalguda Sara Espígul, la més dèbil de tots. Certament, el dramaturg rus poc s'ho podria imaginar. Però també Pau Miró es va atrevir en posar una piscina inflable al Happy hour (versió de L'oncle Vània). Tot i aquest kitsch de Rigola, de basar xinès, hi ha una interpretació continguda. Potser no és necessari que es vagin dient, contínuament, pel seu nom. Carreras, desenganyat, continua persuadint la jove Vicky Luengo. Però el viatge de l'aristòcrata en crisi Andreu Benito és cap al París del seu passat, no a Moscou. El criat espavilat és ara un intrèpid Pau Roca. Però en té prou en fer-se l'important amb idees d'un especulador nat. La peça passa rapidíssima i deixa una sensació ambigua: de frustració en l'espectador pel drama dels personatges; i de satisfacció pel treball dels actors. Tot és tant natural que sembla que a la Rússia de les matroixques, sempre hi hagi hagut uns gats amb un braç pendulant fent un pols estúpid al buit. I tot es corromp. Aclaparador.

Rebekka Kricheldorf ha escrit una versió de Les tres germanes molt eficaç. Ha desvestit els personatges de la malenconia de Txèkhov i els ha posat un nihilisme imperant. Les picades d'ullet al dramaturg rus són contínues però amb una comèdia prou pròxima, sense farsa,i que manté algunes incògnites per captar l'atenció de l'espectador. El treball a la direcció de Jordi Prat i Coll és també molt fresc. Certament, de vegades sembla que els actors argentinegin, amb unes situacions hilarants que poden evocar a El loco y la camisa, per exemple Hi ha una molt bona química entre els actors, que supera les fílies i fòbies dels seus personatges. El joc és constant. La situació de bloqueig és la mateixa que l'obra original, però ara ni tan sols confien en resoldre el viatge a Moscou. La seva vida no pot redreçar-se de cap manera. Els actors presenten uns personatges empàtics (encara que, puntualment, antipàtics, egocèntrics, covards...) amb els seus instants de lluïment, amb uns monòlegs que, sense buscar una brillantor literària, traspassen un devessall d'imatges que fan còmica i pròxima la situació. La seva és una felicitat caduca. Any rere any, cada cop es troben més al fons d'un pou del qual no troben la manera de sortir. Però si això genera pànic en Olga, Irina i Maixa de Txèkhov, aquestes tres protagonistes d'avui es riuen amb cinisme de la seva desgràcia. I Andrei s'hi suma en comprovar que la seva dona l'aparca fent de cangur. Són, tots plegats, uns personatges solitaris incapaços d'actuar per allò que els fa il·lusió: El destí texkhovià els ofega. Un cinisme estès i una mala llet servida amb un humor molt humà.

La trilogia de la imperfecció de la Sala Atrium acaba amb Nina, una versió molt modificada de La gavina, de Txèkhov. Del text original en queden sis pàgines, pràcticament... El procés d'assaig ha permès idear com va ser la solitud de Nina quan va decidir emprendre el viatge cap a Moscou confiant en triomfar com a artista, com a mare i com a dona. En realitat, tot és un drama en majúscules. En aquesta versió (que en comptes de càmera en directe han optat per projectar imatges gravades i un mapping que empresona a dues dimensions la il·lusió de Nina) s'ha optat per deixar sola l'artista ingènua (però valenta) amb Trèplev, el fill de la diva, que voldria ser escriptor i superar l'escriptor Trigorin, però s'adona que no té talent per fer res.

Probablement, de totes tres és l'obra per a la qual es necessita conèixer millor la peça clàssica de la trilogia. Amb la dràstica reducció de personatges, se sacrifica el conflicte generacional. Actoralment, Jordi Llordella és un contingut fracassat i Gal·la Sabaté es llença a defensar el personatge amb la confiança de la direcció escènica de Raimon Molins. Com al personatge, li falta maduresa. La Nina acabarà sent la supervivent. Perquè entendrà quina és la dificultat de la vida, però no per això abandonarà el seu somni. Ara ja no serà tan utòpic sinó que tocarà molt més de peus a terra.