Passió refredada, lúcida

La proposta refredada d’aquesta adaptació de la novel·la d’Annie Ernaux contrasta amb el títol. L’amor és un exercici que fluctua. Pel que explica la protagonista, en una situació fora de la convenció social (fruit d’una infidelitat que, se sap, provisional i que mai revertirà la titularitat de la parella), els cabals són molt més radicals, com els d’un tsunami: és un terratrèmol d’emocions. Viure-ho pertorba, arrossega. Com mantenir l’ànima en calma? Aquest és el repte.

La clau del muntatge és que ella recorda aquesta passió, conscient que el punt final és a prop. Ell va allargant les cites; cada cop són menys freqüents. La informació del seu país caribeny que recull l’amant es va amuntegant, caducant, fent-se massa extensa per a unes converses tan breus. No hi ha frustració ni insatisfacció, només la certesa d’assaborir cada instant i memoritzar passeigs, desigs i somnis.

La directora Lucía del Greco (com ja plantejava en les intrigants direccions d’Els encantats i El desig del cor) reivindica la passió intensa d’aquesta amant. La veritat és que l’actriu Cristina Plazas es mou en un espai insòlit, quasi dissociat. La paraula expressa profunditat, la mirada és directa (com sempre), però, alhora, l’acció és quasi mecànica.

El temps fa que la pell s’erici pel record sexual. I que es puguin analitzar les raons d’aquesta convivència des de l’entrega. Les vacances en solitari del personatge a Florència són una forma d’enyorar el viatge que van compartir, anys enrere, els mateixos museus, parcs i esglésies. Una relació malaltissa però que s’assumeix des de la racionalitat més pragmàtica, gens arrauxada.

La metàfora del motor, com qui treu repetidament el greix de les bugies de la moto, propicia una coreografia de moviments experts. I quan s’allunya de la taula de dissecció (el monòleg de Primer amor partia de la mateixa horitzontalitat, tot i que ara hi ha una plataforma superior que comprimeix l’amant), desplega uns moviments que ha traspassat la ballarina Lorena Nogal de La Veronal. Puntualment, els forats que propicien els cossos del llenguatge del kova (originari de la companyia) serveixen per introduir el cap entre el braç i una canonada del motor. La ferralla també pot recordar les extremitats de l’home, al qual s’abraça i es xiuxiueja. Plazas juga a fons, des del que coneix i des del que descobreix. La seva franquesa és la mateixa (tant dura com intensa) que a Himmelweg, tot i que ja sap l’engany. La desorientació d’En mis manos s’ha convertit en un abraçar el buit amb ressentiment però amb la pau mortal de saber la veritat.