”El món literari és un gran súper”

M'ha cos­tat deu anys i escaig. Ni els ele­fants tri­guen tant a parir! Ha estat difícil perquè és dife­rent dels altres, però això sem­pre em passa. Hi ha hagut períodes que l'he hagut de dei­xar perquè era un tema que em cos­tava molt. Al final, a mi m'ha ser­vit escriure'l per enten­dre'm i enten­dre'ns. Espero que ser­veixi a la gent, sinó sem­pre va bé per apun­ta­lar una taula. Bé, és broma, mai no s'hau­ria d'apun­ta­lar una taula amb un lli­bre.

La meva àvia uni­ver­sitària tenia molta por de la mort. Des de petita era un tema molt pre­sent al meu ima­gi­nari. Vaig deci­dir escriure i lle­gir molt sobre el tema i vaig aca­bar des­co­brint mol­tes coses.

Se m'havia mort tota la família.

No, és clar, i alhora vaig dei­xar una relació amb una per­sona molt tòxica. Aquests són els dos temes que estan units en el lli­bre.

He hagut de superar mol­tes coses meves. La putre­facció me feia molta mania. Lle­gir-ho, veure-la, em dei­xava feta caldo. Quan començava a lle­gir la manera com aca­bem... I al damunt sem­pre aquesta sen­sació de no aca­bar d'enten­dre la huma­ni­tat, aquest cop encara més exa­ge­rada. Com pen­sem i vivim? No entenc com no som més cons­ci­ents de la nos­tra fra­gi­li­tat i de la nos­tra incon­sistència. El poema amb què tanco el lli­bre és això.

Hi ha un dese­xis­tir que es bar­reja amb el dese­xis­tir de la pròpia natura. Fa temps me van fer fer una nar­ració i vaig fer-la sobre com estàs posada sobre un munt de runes. Si penséssim els cata­clis­mes i els can­vis de la natura que ha vis­cut el pla­neta ens sor­prendríem. La nos­tra vida és lenta, com la de les flors, però, per a la mun­ta­nya la nos­tra vida és un segon i for­mem part de la natura que és un ésser viu que can­via cons­tant­ment. Tot can­via, però la nos­tra vida és molt lenta per veure cap canvi.

Sí, hi ha la lec­tura paral·lela del fet que et desen­gan­xes d'algú i el procés que has de pas­sar per superar-ho. Es nota l'evo­lució des de la ràbia, pre­sent en els poe­mes més antics, els pri­mers del lli­bre. Està molt bé, perquè, qui escriu amb ràbia? Per què hem d'escriure com volen els homes i els crítics o les dones que seguei­xen aquesta tra­dició? Veig falta de lli­ber­tat arreu i també molts intents de ser deter­mi­nats autors, però per ser el Rilke pot­ser has de tenir prin­ce­ses. Hi ha mol­tes males còpies. Encara que no vull que se'm malin­ter­preti. Ara estic par­lant d'una mino­ria. El vui­tanta per cent, em sem­bla fantàstic.

Perquè l'ànima no es mor. Està en tot el lli­bre, l'ànima. Hi ha una reflexió sobre les dife­rents mane­res d'aca­rar la mort en la nos­tra cul­tura i en les altres. Pensa que els ritu­als de la mort són un fet cul­tu­ral i això et fa pre­gun­tar-te sobre fins a quin punt exa­ge­rem en això de la cons­trucció del jo. Tant de jo, ja em té fre­gida! No sé si en sor­ti­rem mai. El pro­per lli­bre serà sobre l'amor. Tinc ganes de can­viar de tema. Fa que parlo de la mort i de mi mateixa tant de temps, que estic ben can­sada de mi.

Crec que l'espi­ri­tu­a­li­tat hi és en tot. Al lli­bre totes les coses tenen espe­rit i els sofàs tre­uen bran­ques de pi. És una visió ani­mista. En certa manera el cos és la cosa que ens deixa, però hi ha alguna cosa més. Les reli­gi­ons han donat res­pos­tes interes­sants i ima­gi­na­ti­ves sobre aquesta qüestió.

Sí, quan vaig tenir hiper­tiroïdisme em vaig ado­nar que depe­nia d'una hor­mona. “Soc una hor­mona, sense l'hor­mona no soc”, em vaig dir. Si el des­pro­ve­ei­xes del que és, què queda del jo? N'estic fins al més enllà del jo i de l'altre. Però en aquest lli­bre és evi­dent que qui se'n va és el jo.

No, llençar-lo per l'aigüera.

Aquest és un segle molt ego­tista. La lite­ra­tura s'ha con­ver­tit en una marca. M'agra­da­ria que tornéssim a l'ano­ni­mat. Ara cada autor és com una marca de pata­tes fre­gi­des i el món lite­rari és un gran súper de mar­ques. Hi ha mar­ques que tenen més espai, que es poten­cien amb pro­mo­ci­ons, i d'altres que són en un racó per a qui les com­pra. Jo crec que soc d'aques­tes últi­mes. Vivim en una soci­e­tat molt mani­pu­lada, i tot és un imperi del jo.

Duc una vida molt solitària i estic tot el dia mirant coses. Abans no ho podia com­par­tir i, ara, amb les xar­xes, sí que puc. El perill que tenen les xar­xes és que pots opi­nar i és bas­tant fas­tigós perquè la gent inter­preta el que li dona la gana i et pots crear molts pro­ble­mets, però és com l'ener­gia nuclear, té coses bones i dolen­tes. Quan hi entro, no ho faig per mag­ni­fi­car-me.

Sense natura no exis­tim. Defen­sar-la és defen­sar la vida. Soc molt eco­lo­gista. És la pre­o­cu­pació més gran que tinc i això passa al davant de tot, de l'inde­pen­den­tisme i de les refor­mes soci­als. El que pro­posa l'eco­lo­gisme és una reforma molt bèstia.

El món femení. Els poe­mes mas­cu­lins, a part dels temes típics, fan sor­tir la seva sim­bo­lo­gia: cavalls, màqui­nes, guer­res..., però el món femení fa tot just sei­xanta anys que va cre­ant els seus símbols. Hi ha una intro­ducció dels espais pri­vats feme­nins al dis­curs lite­rari. El guant també ens remet a la pro­tecció i a l'aïlla­ment. De la mort no en sabem res, només el tema del cos, hi hem d'entrar amb guants que ens per­me­ten tocar sense tocar, no hi acaba d'haver una comunió. Si tens una per­sona que s'està començant a podrir a casa teva, el guant també és neces­sari. No és el guant d'una dami­sel·la del Car­ner.

No em va agra­dar gens perquè es creen imat­ges de tu en què ni tan sols t'hi reco­nei­xes. Milers de per­so­nes m'insul­ta­ven, a mi i a la meva poe­sia. Quan escrius, has de tenir con­fiança en tu mateix i me l'havien presa. Notava que nau­fra­gava i aquí va ser molt impor­tant el suport dels meus amics de veri­tat. Jo mai no m'he sen­tit gran cosa, només quan escric em sento mera­ve­llosa. Em van dei­xar l'auto­es­tima per terra. Però també en vaig apren­dre molt. Del que em passa de dolent, intento treure'n la part posi­tiva.

Sí, però això en què em pot aju­dar? Quan no era tan cone­guda com ara, sem­pre, més o menys, hi havia qui em cri­dava i ja estava con­tenta. Estar tant en pri­mera plana genera mol­tes enve­ges i hi ha molta mal­dat. Van cap a tu com si fos­sis un objec­tiu mili­tar.