“No hi ha obra col·lectiva més potent que fer una constitució”

Sí, el títol ja dona pistes. En els dos últims àlbums potser més aviat fèiem crònica del present. El fet que haguem canviat d’objectiu no vol dir que renunciem al que hem estat dient, però la crònica del present està molt limitada per la velocitat de la realitat; et pots trobar volent fer crònica del present i acabar fent crònica del passat.

Els sentiments que treballem són de caire col·lectiu: les complicitats amb la ironia, la solidaritat... sentiments que necessàriament han de ser compartits. Com que parlem d’això, les cançons tenen molt a veure amb la realitat del dia a dia.

En aquest disc passem de parlar de com pretenem canviar les coses a com ens les imaginem. Això ens dona més camp per córrer. Per altra banda, hi ha elements que desgraciadament són recurrents, com la crisi dels refugiats o problemes socials internacionals enquistats –com el cas del Sàhara– que no caduquen. Quan projectes esperança, hi ha un recorregut més ampli. Ens hem imaginat el tipus de lloc on ens agradaria viure amb cançons com Demà. Altres temes, com ara Superpoblació o Dona el teu cos a la ciència, en canvi, estan més a prop de l’àmbit del sarcasme o la ironia.

De l’Albiol no en diem res, i del que diem alguna cosa procurem no anomenar-lo [riu]. Sempre ho hem fet, disc sí disc no ens ficàvem amb algú, i aquest cop ha tocat fer dues cançons així.

Crec que hi ha un tema amb què s’ha de ser curós, i tant passa amb la justícia com amb els mitjans de comunicació: s’ha de ser coherent. No es pot donar credibilitat absoluta a una imputació quan només és una acusació de la fiscalia que sorgeix a partir d’un informe policial i, en canvi, quan imputen algú proper, dir que no es pot reconèixer perquè l’informe no té versemblança suficient. Si la fiscalia té o no té credibilitat ha de ser igual per totes bandes.

La mala notícia és que tot està per fer, la bona és que tot és possible. No hi ha obra col·lectiva més potent que fer una constitució. Si realment hi ha un procés popular de participació i hi ha una redacció, el millor que pot passar és que sigui col·lectiva. No es pot repetir el que va passar amb la Constitució espanyola.

Crec que el més important és la garantia de la igualtat de drets de tota la ciutadania. Aquests drets van des dels habitatges fins a la salut i l’ensenyament. Cal que hi hagi garanties i que cap privilegi els faci ombra; primer de tot són els drets de tothom. Això no vol dir que cadascú tingui marge per a la millora, però aquest marge no pot anar a costa que els altres perdin el dret a viure lliurement. El resum és ràpid, i el desenvolupament és més lent.