L’estrena del mes
xavier roca
Una dona engabiada
El director català Carles Torrens estrena el ’psychothriller‘ ‘Animal de compañía‘, que va guanyar el premi al millor guió a Sitges
Com Jaume Collet-Serra o els germans Pastor, Carles Torrens és un director català format en el fantàstic que ha iniciat la seva carrera com a director de llargmetratges directament als Estats Units. El 2011 va presentar la seva opera prima Emergo al Festival de Sitges i en la darrera edició del certamen va fer el mateix amb la seva posterior pel·lícula, Animal de compañía, que va obtenir el premi al millor guió per a Jeremy Slater, guionista també de Cuatro Fantásticos.
Si Emergo era una pel·lícula de cases encantades amb estètica de found footage, a Animal de compañía Torrens juga amb una altra variable del gènere: el psychothriller. Es tracta d’una faula negra i claustrofòbica protagonitzada per un empleat d’un refugi d’animals obsessionat per una antiga companya de l’institut, a qui segresta i tanca en una gàbia.
Torrens explica en una entrevista a El Punt Avui que es va sentir atret pel guió d’Animal de compañía des que el seu agent l’hi va fer arribar. “Es tractava d’un projecte que estava encallat a la MGM des de feia deu anys; hi havia hagut molt d’interès però no havia prosperat i havia quedat en un prestatge. Així que em vaig posar en contacte amb el president i l’hi vaig comprar.” El problema era que el guió estava plantejat com una pel·lícula d’estudi, amb més pressupost del que Torrens podia disposar i “unes condicions de rodatge còmodes”. Finalment, diu, va trobar una productora que fan pel·lícules de sèrie B, una mena de Roger Corman, amb moltes ganes. “Vaig guanyar un premi amb un curtmetratge, vaig trobar un parell d’inversors més i finalment vam aconseguir uns mínims.”
Segons Torrens, el que va fer finalment va ser “la versió todo a 100 del que hauria estat una pel·lícula d’estudi”. “Però les limitacions t’obren la ment creativament; en el guió original hi havia més personatges, més exteriors, era més thriller. Vaig suprimir alguna subtrama, em va semblar que la intriga havia de venir de la relació entre dos personatges tan extrems, vaig anar als ossos. La vam rodar en quatre setmanes, va ser un rodatge molt ràpid.” El claustrofòbic escenari d’Animal de compañía no va ser cap obstacle: “No em fa por, ja sé com fer-m’ho perquè resulti entretingut. La meva primera tv movie, Plou a Barcelona, transcorria en pocs escenaris i Emergo passa en un pis.”
El protagonista d’Animal de compañía és Dominic Monaghan, conegut per la trilogia d’El Senyor dels Anells i per la sèrie Perdidos. Explica el director: “El guió s’havia escrit per a ell, que tot just havia acabat Perdidos, però jo no ho sabia i vaig fer diversos càstings. Un dia em va dir d’anar a esmorzar junts i en deu minuts em va convèncer que havia de ser ell, i em va justificar molt bé el perquè al personatge li anava bé tenir deu anys més.” La protagonista femenina, per la seva banda, és Ksenia Solo: “No la coneixia pel nom, però recordava les seves escenes a Cisne negro, de Darren Aronofsky; en té una de molt maca amb la Natalie Portman. Cap altra actriu de les que vaig mirar em donava exactament el que jo buscava. El seu personatge ha de passar cinquanta minuts de la pel·lícula en una gàbia; si la interpretació és plana el resultat és molt avorrit. Va ser l’única actriu que va entendre el que volia.”
Torrens no amaga els referents d’Animal de compañía i admet que el primer pla de la pel·lícula, conceptualment, està tret d’Átame, de Pedro Almodóvar. “També vaig revisar Lunas de hiel, de Polanski, i em vaig fixar en el torture porn de sèries com Hostel o Martyrs, he fet servir les mateixes eines per aconseguir un resultat molt diferent. I El coleccionista, de William Wyler, és un punt de partida inevitable però no la vaig revisar, la tinc molt mamada.”
Per al director, el film és, en el fons, una “metàfora extrema de les relacions sentimentals, a nivell de sàtira”, i hi afegeix: “No és que jo pensi que totes són així, no s’ha de prendre seriosament. Hi ha una dinàmica d’anul·lació de l’altra persona que molts coneixem. Jo volia que tingués molt sentit de l’humor, que fos gamberra.”