El Visa fa un avanç de la nova edició a la Casa de Cultura

Els principals responsables del festival Visa pour l’Image i la Diputació de Girona van avançar ahir part de la programació de la vint-i-novena edició del festival internacional de fotoperiodisme de Perpinyà aprofitant la inauguració en primícia, a la Casa de Cultura de Girona, de dues de les exposicions que es podran veure a la mostra. Jean-Paul Griolet, president del Visa, va remarcar que “el festival de fotoperiodisme més important del món és també un referent de la llibertat de premsa per a uns professionals que cada vegada assumeixen més riscos en el seu ofici”, com ara Zohra Bensemra, Álvaro Canovas, Darcy Padilla o Vlad Sokhin, alguns dels fotògrafs que seran presents a la nova edició, que se celebrarà del 2 al 17 de setembre. Molts dels reportatges que es podran veure a Perpinyà tindran Mossul i la guerra de l’Iraq com a motiu central, tot i que hi guanyen protagonisme les reflexions sobre la contaminació i l’escalfament del planeta, així com l’atenció a les minories, com ara la consideració marginal que reben les vídues a molts països del món, o les condicions d’extrema pobresa de les reserves índies dels Estats Units. Entre les exposicions que formaran part del programa hi ha les que es van inaugurar ahir a la Casa de Cultura de Girona, en una aposta per la “normalitat cultural transfronterera”, com en va dir Josep Puigbert, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. Són dues mostres del tot oposades en qualitat i intenció. La primera, procedent del Centre Internacional de Fotoperiodisme, està dedicada al fotògraf cubà Jesse A. Fernández (1925-1986) i endinsa l’espectador en l’ambient de l’illa just abans i després de la revolució castrista, de la qual va ser un testimoni privilegiat i entusiasta, fins que se’n va desenganyar i va dedicar-se a retratar, ja a l’exili, els escriptors i artistes del seu temps, des de Huxley a Borges, des de Bacon a Miró. Les Àfriques del marroquí Titouan Lamazou, en canvi, són vistes espectaculars, coloristes i deliberadament escenogràfiques que difonen, en un aclaparador gran format, una certa idea de bellesa, tant del paisatge com de la feminitat (la dona soldat de les forces de pacificació franceses ajaguda a la llitera al Txad no desentonaria a la portada del Vogue), en les dures condicions dels camps de refugiats. Artista plàstic a més de fotògraf, Lamazou sembla inspirar-se en els efectismes de Steve McCurry, cosa que li augura força més èxit que a l’honest documentalista cubà.