“És una història amb màgia”

Ho visc amb molta il·lusió, abans he fet molt de teatre, molta televisió, videoclips... Realment, el meu any va ser l’any passat, en què vaig estar rodant, aquest any en recullo els fruits. La gran il·lusió va ser que tant Agustí Villaronga com Carla Simón confiessin en mi; un actor necessita això. Vaig empalmar un rodatge amb l’altre, vaig estar tot l’any rodant, que és on soc feliç.

I amb dos directors molt diferents. Agustí Villaronga és un mestre, jo havia fet un curs amb ell dos anys enrere. Carla Simón és una directora que comença, és una opera prima, per a tots era arriscat però llegint el dossier ja em va semblar una pel·lícula molt bonica. He treballat amb dos estils interpretatius molt diferents. Villaronga és com un coreògraf, és molt precís, treballa frase a frase; Simón ens donava molta llibertat, era un treball més d’improvisació, de generar relacions. Són dues maneres de fer cinema diferents que tenen el mateix objectiu d’arribar a l’espectador.

El que vols és que la història funcioni, et poses al seu servei, volíem que les nenes protagonistes s’oblidessin que hi havia una càmera. El que sí que tenia molt clar és que era una història molt personal, amb màgia. La Carla diu que està molt sorpresa amb els premis que arriben però la veritat és que jo no ho estic.

A vegades es tendeix a copiar fórmules alienes, i el que fa Simón és explicar una història local i personal que acaba sent universal. Parla de la mort d’una mare, del dolor... i ho fa des d’un espai molt personal, crec que el que ha fet és molt valent.

Hi ha molta gent que ens diu que ha fet una regressió a la seva infantesa. A l’any 93 jo tenia la mateixa edat que la nena protagonista, molta gent recorda aquells estius. Hi ha qui ens ha explicat històries familiars semblants, perquè es parla amb molta subtilesa de la sida, que va esquitxar la societat.

Llegint el guió ho fas, perquè busques crear empatia amb el que estàs llegint. El personatge que interpreto em resulta allunyat perquè no soc mare, i de caràcter és molt diferent de mi. Vaig conèixer la mare adoptiva de la història real i em vaig anar fent meu el personatge, que es mou i parla d’una manera diferent de mi. Havia de buscar què tinc jo que hi podia ajudar, i també allò que no.

Les dues coses. D’una banda, Carla Simón sap molt bé què vol i això et dona molta confiança. Però també fa molt de respecte. Crec que va fer un bon càsting, buscava actors que tinguessin una energia similar a la dels personatges, i en aquest sentit vaig entendre perquè m’havia escollit.

Jo ja coneixia Verdaguer, havíem treballat junts. La química entre tots la vam aconseguir assajant molt, vam estar durant gairebé un mes quedant els caps de setmana a Barcelona i fent vida de família. Després vam anar tres setmanes a la Garrotxa abans de rodar, convivint i treballant escenes. Quan vam començar a rodar aquests lligams ja estaven fets. El tracte que tinc amb les nenes encara és molt maternal.

Durant els assajos vam treballar les escenes, sempre amb improvisació, i durant el rodatge elles ja les recordaven i anàvem ajustant petites coses. David Verdaguer i jo sí que ens vam llegir el guió però Simón ens demanava que no el fixéssim perquè de la reacció de la nena podia sorgir una altra cosa, volia que les escenes fossin molt espontànies.

Suposo que la directora ens va triar a nosaltres perquè ens podem acostar al nivell de veritat d’una nena. La seva expressió recurrent sempre era “menys”. Havíem d’anar rebaixant el to, amagar i fer més petites les emocions, anar netejant. També volia que parléssim de manera col·loquial, com a la vida quotidiana, amb incorreccions, que no articuléssim gaire.

Estic fent teatre a la sala Flyhard, #Lifespoiler. Jo soc més de cinema, com a espectadora i com a actriu, i aquesta sala és com fer cinema. Tens l’espectador molt a prop, no has de fer convencions. Pots fer una interpretació molt cinematogràfica, però no hi ha talls, el muntatge el fas tu.