Càlid ‘indie’ folk vingut del nord

Quan va sonar Teardrop a la meitat del recital de José González , dissabte a la nit a l’escenari del Club Natació Banyoles al festival de l’ (a)phònica , el cantautor suec d’arrels argentines ja havia demostrat el seu virtuosisme a l’hora de crear climes, que ho amaren tot amb una cadència tan suau com intensa. Sol, únicament amb guitarra i en un escenari massa gran i massa fred; hi ha l’estany a quatre passes i corria un aire de fred tardorenc. Però José González ho va convertir en calidesa i en el que podria haver estat una posada en escena per empetitir-se –tot i que hi havia l’efecte de les llums i d’un cortinatge amb motius brodats que perfilaven muntanyes, flors i gotes de pluja, entre naïf i minimalista– va fer-se molt gran. I sense necessitat de dialogar amb el públic amb comentaris que, sovint, en aquest tipus de concerts, diguem-ne de caire intimista, es requereixen amb la voluntat, errònia, d’entretenir l’auditori mentre s’afina la corda o es busca el to. Quan el silenci pot arribar a ser igual d’hipnòtic; una fina línia discontínua que enllaça des de la primera fins a l’última cançó. I com si volgués despertar-nos del somni que havia propiciat, va tenir un instant d’interacció amb un “Com va? Tot bé?”

La versió que José González va fer de Teardrop de Massive Attack pel seu segon àlbum el 2007 va ser una de les melodies populars en un concert en el qual González presentava a les comarques gironines el seu tercer disc, Vestiges ¬& Claws (2015). Cinema i tele han contribuït a la descoberta musical i en general a la popularització de l’indie. Teardrop té un moment àlgid a la sèrie House. I Heartbeats, la versió de The Knife amb què va tancar el concert, ha aparegut com a banda sonora de molts espots publicitaris i ha format part de repertori musical en moltes ficcions televisives. Ho explicava José González en l’entrevista de Xavier Castillón aquesta setmana a El Punt Avui, en què destacava el poder de la música a l’hora d’influir en els estats d’ànim. I José González ens va portar a veure el mar encalmat, després de l’hora i escaig que va durar el concert. Excessivament breu? No s’ha d’abusar d’aquestes cadències suaus; poden perdre l’efecte d’intensitat. Del nou disc, va obrir el recital With the ink of ghost, amb la qual José González reprèn el folk més descarnat amb lletres que semblen petites confessions, com també ho són What will o The forest. Amb una mateixa suavitat però amb una intensitat més rítmica va sonar Stories we build, stories we tell. Un flux que va continuar amb The leaf off/The cave. Moment també per recuperar Line of fire de la seva banda Junip. En la tanda de bisos, dues versions en la línia del José González que es posiciona amb força com a cantautor folk: Cathys Song, de Paul Simon, i un delicat Blackbird dels Beatles amb el segell McCartney.

La pluja va respectar el que era el concert cap de cartell de l’edició d’enguany del festival (a)phònica, que no va haver de suspendre cap de les activitats programades. Només el concert dels Aqueles, el dissabte al vespre i previst a la plaça del Teatre, es va traslladar a La Muralla. Ahir, un sol esplèndid va acompanyar La iaia en el concert a la barca La Tirona. Les limitacions de l’aforament són un problema sempre per a una de les ubicacions amb més atractiu. Però La iaia va fer doblet en l’últim dia del festival i el va tancar a la nit a La Muralla.