Retrat de la infantesa

Als 27 anys, François Truf­faut va pouar en la seva ado­lescència com­pli­cada per abor­dar el seu pri­mer llarg­me­tratge: Els 400 cops. Als 30 anys, Carla Simón s’ha ins­pi­rat en un moment també com­pli­cat de la seva infan­tesa (quan, amb sis anys, va que­dar òrfena i va ser adop­tada per uns oncles) per rea­lit­zar la seva òpera prima: Estiu 1993. No hi ha afi­ni­tats per­cep­ti­bles entre les dues pel·lícules. No diria que en la jove cine­asta cata­lana s’hi pugui reconèixer una fili­ació truf­fau­ti­ana. No m’atre­vi­ria a dir que Estiu 1993, esti­mant-ne tant la seva sen­si­bi­li­tat, pugui tenir una incidència com­pa­ra­ble a la d’Els 400 cops. Però si, a par­tir de la seva experiència par­ti­cu­lar, Truf­faut va apor­tar un retrat uni­ver­sal de l’ado­lescència, amb el seu males­tar i ina­dap­tació, Carla Simón és capaç de tor­nar a reve­lar-nos el ter­ri­tori com­par­tit de la infan­tesa: la curi­o­si­tat, un sen­ti­ment d’estra­nyesa, la neces­si­tat d’afecte, la gelo­sia, l’entot­so­la­ment, una certa cru­el­tat, la men­tida per pro­te­gir-se dels adults, la imi­tació dels com­por­ta­ments, la intuïció dels mis­te­ris del món. I de fer-ho sense renun­ciar a expli­car (recor­dant-la, fabu­lant-la, ima­gi­nant-la) la seva par­ti­cu­lar història.

Hi ha a Estiu 1993 alguna cosa molt pròxima a la vida que neix de la tensió entre la pena (el dol per la pèrdua dels pares, encara que no se n’acabi de tenir consciència, i la difi­cul­tat d’adap­tar-se a una nova família, a un altre lloc de residència) i la joia de viure, exal­tada per les vibra­ci­ons de l’estiu. Una diver­si­tat d’emo­ci­ons huma­nes s’hi fan pre­sents d’una manera tan con­tin­guda com pal­pa­ble. De nou, la con­tenció anti­sen­ti­men­ta­lista és capaç de trans­me­tre l’emoció d’una manera pro­funda. I és així que, amb Estiu 1993, cele­brem una mena de mira­cle que acorda el cine amb la vida per aju­dar-nos a viure-la.