Gimcana lírica

Xavier Sabata (Avià, Ber­guedà, 1976) va fer el seu debut en soli­tari –acom­pa­nyat per l’arpista irlan­desa Siobhán Arms­trong– amb un reci­tal al claus­tre de la cate­dral de Girona, el 13 de juliol del 2008, com a clo­enda del IX Fes­ti­val de Músiques Reli­gi­o­ses i del Món. Dime­cres pas­sat, aquest excel·lent con­tra­te­nor de gran i meres­cuda pro­jecció inter­na­ci­o­nal va tan­car el seu con­cert en el fes­ti­val Nits de Clàssica agraint espe­ci­al­ment al seu direc­tor artístic, Víctor Gar­cia de Gomar, l’opor­tu­ni­tat que li va donar ara fa nou anys. Pot­ser com a mos­tra d’agraïment, o sim­ple­ment perquè Sabata té un espe­rit aven­tu­rer i molt de sen­tit de l’humor –només així s’entén que, en el rígid món clàssic, titulés Bad guys el seu disc dedi­cat als dolents de les òperes de Händel–, el can­tant va accep­tar gus­to­sa­ment la pro­posta del fes­ti­val gironí d’ofe­rir un sol con­cert en tres esce­na­ris dife­rents del Barri Vell, amb un pro­grama i una for­mació dife­rent en cada cas. La “gim­cana”, com la va defi­nir Sabata, va durar prop de dues hores i va aca­bar amb una llarga ovació, per pre­miar l’excel·lència vocal i la gran expres­si­vi­tat d’aquest can­tant i actor en majúscu­les, molt ben acom­pa­nyat per Dani Espasa (cla­vecí i piano) i Josep Maria Martí (tiorba) en la inter­pre­tació d’un reper­tori tan variat com els tres esce­na­ris monu­men­tals.

El con­cert va començar al Saló del Tron del Museu d’Art de Girona, on Sabata va fer una intro­ducció tan pedagògica com diver­tida sobre com s’havia deci­dit el pro­grama de la nit i sobre les diferències entre un con­tra­te­nor i cas­trato, que evi­dent­ment no són el mateix. Tot seguit, obser­vat per les figu­res dels retau­les del saló –entre els quals el de Sant Pere de Púbol, que Dalí va inten­tar, infruc­tu­o­sa­ment, que tornés a la cape­lla del cas­tell que va rega­lar a Gala–, Sabata va inter­pre­tar diver­ses peces de com­po­si­tors bar­rocs com ara Cava­lli, Cesti, Pur­cell i Fer­rari, amb la tiorba de Martí, que també va tenir el seu moment de lluïment en soli­tari.

Quan va aca­bar aquesta pri­mera part, Sabata va ser el pri­mer que va sor­tir del saló per diri­gir-se al segon esce­nari. A con­ti­nu­ació va sor­tir el públic, repar­tit en tres grups cromàtics: amb uns adhe­sius de color blau, ver­mell o groc en els pro­gra­mes de mà s’iden­ti­fi­cava els espec­ta­dors perquè ocu­pes­sin a cadas­cun dels tres espais una posició deter­mi­nada; per exem­ple, el grup blau era davant de tot al Museu d’Art, dar­rere al claus­tre de la cate­dral i al mig al claus­tre de Sant Pere de Galli­gants, i així tot­hom gau­dia de la millor situ­ació almenys en una de les tres parts, en recin­tes tan dife­rents. Una bona solució.

A la cate­dral, amb el piano d’Espasa, Sabata es va cen­trar en com­po­si­tors con­tem­po­ra­nis com ara Mic­hael Nyman, el grec Manos Hat­zi­dakis –al qual va tor­nar en el bis, amb un poema de Lorca musi­cat– i l’ale­many Hans Tho­ma­lla, dei­xant a Espasa l’honor de tocar un dels estu­dis de Phi­lip Glass per a piano sol, que con­tras­tava força amb el claus­tre cate­dra­lici i els seus sepul­cres. Després d’un pas­seig una mica més llarg i de recol·locar-se un cop més, el públic va poder gau­dir a Sant Pere de Galli­gants del reper­tori més bel­can­tista, amb obres de Bonon­cini i Händel i els tres músics en escena (cla­vecí i tiorba) per tan­car una nit única, ima­gi­na­tiva i bri­llant, que hau­ria de crear escola.