Jamie Cullum, torrent festiu

El que va fer Jamie Cullum (Essex, 1979) amb un dels seus grans èxits, Don’t stop the music, ori­gi­nal de Rihanna, mode­lant-la des del pop més inte­gral fins a arri­bar al so beat­box en una de les impro­vi­sa­ci­ons més aplau­di­des diven­dres a la nit al fes­ti­val de Porta Fer­rada a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols, defi­neix l’espec­ta­cle musi­cal, un remolí dalt l’esce­nari, d’aquest britànic, virtuós del piano però no només.

Jamie Cullum és un jazz­man hete­ro­dox, un músic trans­ver­sal, que bar­reja gèneres, i que tant pot ser con­vi­dat al Sònar (edició 2008) com ser cap de car­tell habi­tual en els fes­ti­vals d’estiu. Diven­dres, a Porta Fer­rada, va reu­nir 2.500 per­so­nes, segons l’orga­nit­zació, en un espai pen­sat per a un con­cert mul­ti­tu­di­nari, de rock d’estadi, amb una pla­tea lliure de cadi­res i amb el públic amb cer­vesa a la mà i amb ganes de ballar i de can­tar. I en aquest sen­tit, de tots els seus regis­tres, Jamie Cullum es va allu­nyar de l’herència cro­o­ner de Sina­tra, del swing i del jazz més clàssic –ho ha incor­po­rat en el seu dis­curs musi­cal pop– o de la com­pa­ra­tiva amb Elton John amb un espec­ta­cle que, si bé va tenir moments de sofis­ti­cació més bala­dis­tes, com ara You’re not the only one i What a dif­fe­rence a day made, va man­te­nir sem­pre un to àlgid. Breus notes de piano, però Cullum, de seguida, feia un viratge sonor i can­vi­ava el rumb de la sua­vi­tat, vocal i de piano, cap a rit­mes més enèrgics; pujant dalt del piano o com una estre­lla de rock sal­tant a pla­tea. D’aquesta ver­sa­ti­li­tat musi­cal del tor­rent Jamie Cullum, notes de samba, ecos del Bra­sil a Everyt­hing you didn’t do. Molt des­ta­ca­ble el so tri­bal, aires jamai­cans, que va remar­car a Sin­ner­man de Nina Simone amb molt pòsit d’espi­ri­tual negre i moment en què Cullum es va bar­re­jar entre el públic. Va excel·lir en les ver­si­ons, amb recre­a­ci­ons gai­rebé pròpies, i amb l’última abans dels bisos, High and Dry de Radi­o­head, ho va demos­trar. Però amb la que els llums es van encen­dre, Black­bird dels Beat­les, sol amb el piano, va sonar a clo­enda per­fecta per a la festa.