Era blanc i la noia se’l va posar l’estiu del 1955 a cala Mar Menuda de Tossa de Mar. La càmera de Narcís Sans Prats va enregistrar el moment que forma part de les imatges descartades d’una filmació, un encàrrec per promoure turísticament la Costa Brava. És el primer biquini documentat, segons els consta a l’Arxiu Municipal de Girona, a les platges de les comarques gironines. No es devia considerar decent que la noia del biquini blanc aparegués en una pel·lícula amb finalitats comercials i que havia de ser un reclam per a visitants. Amb el canvi de dècada, però, sí que es va considerar decorós, respectable tot i la dictadura franquista, sobretot perquè els biquinis blancs a les platges significaven diners, molts diners. El melic de la dona va passar de ser un escàndol a tenir la benedicció condescendent feta des d’una mirada voyeurista i interessada. El melic de la dona, els seus pits dels 20 anys, les seves cuixes flàccides dels 40, les arrugues de la pell viscuda als 60 són, encara, un reclam per fer diners si són actrius, ministres o princeses, que pel fet de ser actrius, ministres o princeses tenen doble pressió estètica que les que no ho som i tenim els pits caiguts, les cuixes poc contornejades i la pell viscuda. Encara són un ham perquè impera la mirada rància, condescendent, voyeurista i interessada, la que dona diners, la que mostra la princesa del pèsol amb biquini. I, amb el bla-bla-bla, oblidem el que costa que la princesa del pèsol s’estigui d’any sabàtic en una platja uruguaiana amb un biquini blanc.