Battiato gravita en el seu centre

A Franco Battiato (Catània, 1945) se l’ha d’escoltar però també llegir. L’artista sicilià, creador lliure, es pregunta sobre l’existència en una de les seves cançons, Io chi sono: “Jo soc. Qui soc? / La llum s’uneix en l’espai en una sola cosa indivisible”, diu un dels versos. “M’interessa molt l’espiritualitat”, va dir Battiato abans de presentar la cançó, el primer dels bisos d’un concert que significava el seu debut, dissabte a la nit, al Festival del Castell de Peralada .

Amb les entrades exhaurides feia dies, i en l’únic concert que Franco Battiato ofereix aquest estiu a Catalunya, hi havia expectació per escoltar el músic, cineasta i pintor, un intel·lectual que als seus 72 anys encara té l’ànima d’un dervix, d’un dansaire místic sufí, però l’aspecte d’un acadèmic milanès, de professor retirat passejant per la Galleria Vittorio Emanuele; en una entrevista deia que quan va marxar de Sicília per primera vegada i va baixar del tren, a l’estació de Milà, en veure la boira molt espessa, va dir: “Aquesta és casa meva”. Ara viu en un petit poble, Milo, a la falda de l’Etna, a Sicília, on medita dos cops al dia.

En l’hora i mitja de concert, Franco Battiato, sinònim d’avantguarda musical a mitjan anys vuitanta amb l’electrònica experimental i filosòfica de No time no space, que també va sonar a Peralada, va demostrar que continua fidel al seu estil que, per gustos actuals, s’ha fet clàssic, a mode d’un cantautor, gairebé un rapsode acompanyat d’un quartet de corda, dos violins, una viola i un violoncel. Amb aquesta formació es revestia de lirisme, com si fossin patrimonials les seves cançons més icòniques, com ara La cura i Gli Uccelli . No hi faltaven tampoc teclats i sintetitzador (Angelo Privitera) i el piano (Carlo Guaitoli). A l’escenari, i al centre, Battiato, assegut en un divan de tapissos ètnics.

Còmplice i proper amb un públic fan, el poeta va presentar les cançons i de mica en mica la seva particular llum va irradiar, fent-se una en l’espai. El concert va començar amb Stati di gioia però els aplaudiments ja van arribar, i també les primeres ovacions, amb Povera patria. En aquesta gira, Battiato s’acompanya del seu amic Juri Camisasca, autor de Nomadi. La imponent presència de Juri Camisasca, també vocal, va sorprendre amb Il sole nella pioggia, que va cantar sol, amb Battiato fent un mutis momentani de l’escenari. Plegats, però, van interpretar L’ombra della luce i Nomadi. D’aquesta carrera multidisciplinària figura la participació de Battiato a Eurovisió amb Il treni di Tozeur . Ovacionada també L’era del cinghiale bianco.

A la popularitat d’un artista tan plural, artísticament i de pensament, com Battiato hi va contribuir també la discografia en castellà. A Peralada va seduir el públic amb La stagione dell’amore cantada en castellà: “La estación del amor viene y se va, / los deseos no envejecen casi nunca con la edad.” Battiato va fer-se seu, fa temps, el tema de Jacques Brel La canzone dei vecchi amanti. Però com a nou romàntic a la italiana, Battiato va excel·lir amb E ti vengo a cercare, que va cloure la nit abans d’uns bisos molt reclamats en què el mestre, agraït i seguint les recomanacions de Zaratrusta, va fer ballar a tothom, amb Voglio vederti danzare.