Teatre

Crítica

teatre

Una bella indecència

Una desitjava veure Vaille du vivre però suposava que l’espectacle s’enfronta a més d’un perill. D’entrada, la celebritat de Juliette Binoche, una de les més grans actrius del cinema contemporani, podia imposar-se a Barbara, tot i la personalitat immensa de la cantant? Podia, a més, imaginar que tal cosa és més possible en un lloc que no sigui França, on sembla que es manté viu el record de la creadora i intèrpret d’una diversitat de cançons memorables (Dis, quand reviendras-tu?, Nantes, Ma plus belle històire d’amour, L’aigle noir, entre d’altres) tant inspirades pel dolor com per la joia de viure. Sí, el desconeixement de Barbara pot crear una barrera per entrar en l’espectacle, però aquest, a la vegada, també pot dur a iniciar-se en la cantant, cosa que, si arriba, mai serà tard per descobrir-hi tot un món.

Tant sigui per induir a la iniciació com al reconeixement, Vaille du vivre, sense seguir el fil cronològic d’una vida o una narrativa explicativa, concentra l’univers ple de turbulències i de fulgors d’una dona vestida de negre que, com va escriure a les memòries interrompudes per la seva mort: Il était un piano noir, va salvar-se cantant del pes dolorós d’una infantesa marcada pels abusos del pare, una qüestió que l’espectacle no eludeix sense dir-s’hi mai, però, la paraula incest que Barbara tampoc no va nomenar explícitament. El món d’una dona que, amb el seu gust sagrat per la vida, va emergir del fons del fons. D’una cantant que va convertir la pròpia experiència en matèria de les seves cançons, que ens parlen de la recerca i la pèrdua de l’amor, del desig de llibertat personal i del preu de la solitud, del fet d’afrontar la mort amb la consciència que a la vida només hi passem, d’una sensibilitat davant del dolor dels altres. A través de cançons, a vegades cantades i a vegades recitades, i de passatges de les memòries, el món de Barbara s’hi fa present de manera fragmentària, però essencial; d’una forma que, com la vida mateixa, no pot acabar d’estar ordenada però que va construint-se en l’associació dels textos i les melodies.

Tot hi és en el desplegament de la joia i la pena de viure. I si això es comunica és perquè, en resposta a la inquietud formulada inicialment, una actriu dilueix la pròpia identitat per posar-se al servei de l’expressió. En aquest cas, no hi havia la construcció d’un personatge, sinó una insinuació a partir d’estats d’ànims, d’emocions, d’experiències de vida transfigurades en cançons. I en un escenari en penombra, sense pràcticament elements decoratius, Binoche va mostrar la seva capacitat per expressar tota mena d’emocions i, com va dir-me una meva amiga, esdevenir totes les dones. A través de la veu, el cos, la sensibilitat. Només a vegades es podia tenir la sensació que carregava de patetisme unes experiències que s’havien desdramatitzat en fer-se cançó.

Tanmateix, hi havia un altre perill en un sentit pràcticament contrari a l’anterior. Que la personalitat i el cant de Barbara pesessin massa, de manera que la comparació resultés odiosa. Però Binoche, i fa bé, no vol imitar Barbara, ni la seva gestualitat ni la seva manera de cantar, cosa que, de fet, seria impossible. L’actriu, amb un altre color de veu i un registre greu sense els aguts que Barbara combinava amb els baixos, canta a la seva manera, que no està bé ni malament. És com si, mentre a la vegada es distancia d’ella mateixa per expressar l’altra, se la fes seva, cantant-la com canten els cantants que ens agraden, i anés sentint com ressona l’experiència aliena en la pròpia. I és així que hi ha un moment en què podem intuir que Binoche es reflecteix en la relació de Barbara amb el públic (Ma plus belle històire d’amour) o en la reflexió sobre el fet que cantar, com actuar, en un escenari és una prova d’un gran egocentrisme: Une belle indécence. La bella indecència dels artistes. En tot cas, s’hi ha d’afegir que si l’espectacle existeix és per l’amor que sent Alexander Tharaud, un gran pianista clàssic, per Barbara. Ell no és només l’impulsor d’aquest homenatge púdic, delicat, seriós, que a Peralada va començar amb el vol d’una cigonya i va acabar amb una altra, o potser la mateixa, clacant. Qui l’inicia posant en escena un petit piano, semblant a un que tenia la cantant, i qui ha arranjat les melodies de Barbara per interpretar-les en un piano, evidentment, negre que, en principi, està cobert com si fos un taüt amb una roba fosca que Binoche usarà com un xal. Tharaud potser és el mèdium que, amb l’ajut de Binoche, invoca un esperit que sentim viu.

‘Vaille que vivre’
Juliette Binoche & Alexandre Tharaud
Dissabte 29 de juliol, Festival Castell de Peralada


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia