Estats alterats a les vinyetes

La psi­codèlia en el món del còmic ve incor­po­rada de sèrie. A les bece­ro­les de la cre­ació del mitjà, Wil­son McCay va crear un còmic que ha esde­vin­gut un dels grans clàssics del gènere: Little Nemo in Slum­ber­land (1905). Nemo, a con­seqüència de males diges­ti­ons, té mal­sons. Cada dia s’aixeca del terra, perquè ha cai­gut del llit. Però el que ha somiat és tota una experiència: viure en un regne de bèsties i per­so­nes extra­or­dinàries. Un deliri al qual s’afe­geix un gra­fisme ins­pi­rat en l’art noveau, cor­rent artístic que en aquell moment havia escla­tat amb força.

Tot i que no entri dins del con­cepte de psi­codèlia cul­tu­ral, feno­men que arrenca a par­tir de la segona mei­tat de segle XX, el món dis­tor­si­o­nat i fantàstic de Slum­ber­land va ser­vir dècades després per crear fan­ta­sies visu­als com la de Miquel Gallardo a Los sueños del Niñato, en què un inte­grant de la colla de Makoki viu els efec­tes de les dro­gues i, sobre­tot, del mono de dei­xar-les de pren­dre. Visu­al­ment, aquesta és una de les obres més rodo­nes de Gallardo, hereu dels qui podrien con­si­de­rar els pares de la psi­codèlia en el còmic: Robert Crumb i Gil­bert Shel­ton.

Per par­lar d’aquests dos autors cal viat­jar a l’estiu de l’amor, ara fa 50 anys, a l’àrea de San Fran­cisco on es va gene­rar un movi­ment que aviat s’uni­ver­sa­lit­za­ria i que bàsica­ment es resu­mia en el lema Pau i Amor. Però la pau i l’amor no venien sols, ana­ven acom­pa­nyats d’estímuls de tota mena. Estímuls que alte­ra­ven la sen­si­bi­li­tat, com l’art, i estímuls per alte­rar la per­cepció de la rea­li­tat de les coses, com les dro­gues. I de la com­bi­nació d’una nova estètica i del con­sum d’estu­pe­fa­ents va néixer el còmic under­ground, la divisió psi­codèlica del novè art. Un exem­ple para­digmàtic: The Fabu­lous Freak Brot­hers, pro­ta­go­nit­zada per tres indi­vi­dus que tenen sem­pre la per­cepció de la rea­li­tat dis­tor­si­o­nada: els Freak Brot­hers. Només tenen una obsessió a la vida: man­te­nir-se sem­pre col·locats. El cre­a­dor, Gil­bert Shel­ton, decla­rava fa poques set­ma­nes a Bar­ce­lona en una visita pro­mo­ci­o­nal. “Tot­hom que explica anècdo­tes d’aque­lla època, no us els cre­ieu; qui va ser-hi no se’n recorda.” Tes­ti­moni explícit que jus­ti­fica els deli­ris de les aven­tu­res dels ger­mans fri­quis.

El nom més relle­vant de l’època és, això no obs­tant, el de Robert Crumb. Un autor que no encai­xava en la psi­codèlia pels seus gus­tos. però que la va reflec­tir ben bé. Gran amant del so del banjo i de la música blu­e­grass, la seva manera de ves­tir era la dels avis dels hip­pies que sor­tien a les seves his­to­ri­e­tes. És autor d’El gat Fritz, del qual se’n va fer un llarg­me­tratge d’ani­mació (El gat calent), i de Mr. Natu­ral, paròdia dels gurus que s’esti­la­ven a l’època i que pro­me­tien un nou encaix a la vida gràcies a la medi­tació trans­cen­den­tal.

L’herència d’aquest còmic es va expan­dir a tots els països amb tra­dició his­to­rietística. La revista El Víbora, nas­cuda una dècada després de l’estiu de les flors (l’anòmala situ­ació política que va viure Cata­lu­nya va crear un deca­latge en l’evo­lució con­tra­cul­tu­ral), va repre­sen­tar un emblema del cor­rent. A més de Gallardo, Max en va repre­sen­tar un clar exem­ple. A les seves pri­me­res obres, la rea­li­tat tenia un rere­fons oníric pro­vo­cat per l’ús d’estu­pe­fa­ents dels seus per­so­nat­ges.