Cadaqués es rendeix al poder dels somnis en una exposició

“Afanyem-nos a explorar l’inconscient abans no se’n tanqui de nou la porta”, exhortava Freud, i un bon nombre d’artistes que havien sentit de molt a prop l’alè sinistre de la Primera Guerra Mundial es van afanyar a descórrer el forrellat, encara que a l’altra banda hi veien més aviat monstres fent-los llengots. Al món subterrani, per sort, hi sol haver més sentit de l’humor que a la superfície, per més que gent molt saberuda hi hagin anat a buscar principalment, armats amb una branqueta de saurí, els secrets de l’ànima, o el consol d’una profecia. No és estrany que aquest esperit juganer i atzarós s’avingués tan bé amb l’interès dels surrealistes per entendre’s amb la realitat, no dins les regles d’una racionalitat que havia contribuït ben poc a fer dels humans unes criatures sensates, sinó atents al que entenien com “una realitat expandida”, amb la qual pretenien igualar en un mateix pla, sense fronteres ni portes, la vigília i el son.

L’espai dels somnis, l’exposició que el galerista Jordi Mayoral ha portat al Casino de Cadaqués aquest estiu, indaga en les transformacions que va suposar, sobretot a partir dels anys trenta del segle XX, l’exploració de l’inconscient en les arts plàstiques amb una selecció excepcional que inclou una vintena d’obres originals de Picasso, Dalí, Magritte, Miró, Hamilton, Duchamp, Calder, Domínguez, Joan Ponç, Brossa, Tàpies, Planells i Chagall. Comissariada per l’escriptor Vicenç Altaió i oberta fins al pròxim dia 15, l’exposició pren com a marc dos llibres cabdals que en delimiten cronològicament el discurs: Trajectoire du rêve, en el qual André Breton va invitar el 1938 Paul Éluard, Magritte, Man Ray o De Chirico a explicar els seus somnis, i Dreams, publicat pel crític d’art Hans Ulrich Obrist i Francesco Bonami el 1999 i que en certa manera n’era la continuació, amb la recopilació de l’imaginari oníric dels artistes del nou mil·lenni. Per Altaió, el canvi de paradigma que representa l’ingrés del somni en el llenguatge artístic del segle XX significa, per damunt de tot, que “la realitat mostrada no podrà ser mai més harmònica ni portar a l’engany”, perquè “descregut dels grans valors, desertava de l’acadèmia i del cànon”. Així i tot, el predomini de noms vinculats al surrealisme en aquesta selecció permet apreciar fins a quin punt també els moviments sorgits de l’agitació contestatària van impregnar-se d’una molt antiga noció de bellesa, per més convulsa que Breton la pretengués.

D’entre les obres exposades, procedents dels fons de la mateixa galeria Mayoral de Barcelona i d’altres col·leccionistes públics i privats, en destaquen cinc de Dalí, entre elles l’aquarel·la Rinoceront en desintegració (1950); La recherche de l’absolu (1948), de Magritte; el projecte per a El vol de l’alosa (1973), de Joan Miró; el Crist blau amb flors, de Chagall; Personatges surrealistes (1937), del canari Óscar Domínguez; Somni oblidat (1936), del cadaquesenc Àngel Planells, i una ceràmica de Picasso. Amb motiu de la mostra, en la qual també han col·laborat el cineasta Albert Serra, el galerista Llucià Homs, l’esmentat Obrist i la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, s’ha editat un catàleg que es presentarà al setembre a Barcelona.