Transformar la percepció

No va ser la primera vegada que s’havien utilitzat mètodes per transformar la percepció, però sí que ha estat la més sonada i popularitzada. Fa mig segle totes les forces convergien per tornar boja una humanitat que s’estava tornant a destruir. El detonant va ser el Vietnam, però també la intransigència soviètica, que pocs mesos després va envair Txecoslovàquia per tal de tallar qualsevol tipus de dissidència. La revolució de l’àcid lisèrgic omplia de colors i de reaccions inversemblants molts àmbits de la cultura, especialment la música i la moda, però també la poesia, la dansa i la pintura, és a dir, les disciplines més transgressores. A Filosofías del underground, Lluís Racionero va definir la psicodèlia com a “expandidora de la psique”. N’ha quedat, però, alguna cosa més que una moda.

Per entendre’ns, tot i que no es pot considerar una revolució entesa des del punt de vista convencional, la psicodèlia i la contracultura van erosionar el sistema des de dintre fins fer-lo més dúctil, més avançat. El que alguns consideraven una fotesa va servir per adequar una societat que s’havia erosionat des de la guerra mundial i que oferia alternatives en la vida quotidiana. L’impacte de la psicodèlia va servir per analitzar des dels botons o les minifaldilles a totes les filosofies de l’underground que, magistralment, Racionero va antologitzar el 1977: la confluència de doctrines orientals que donen una visió alternativa del món, basada en el flux i la transformació en comparació de la immutabilitat grega i les dualitats judeocristianes, les filosofies individualistes romàntiques, anarquistes i amorals, que segons ell confluïen en Hesse i una psicodèlia nascuda a partir d’experiments amb substàncies –sobretot LSD– que canvien les connexions cerebrals i confirmen els diferents estats de consciència. La cosa oscil·lava dels avantguardistes que experimentaven amb àcid –cal no perdre’s el llibre de Pau Malvido Nosotros los malditos– als que somiaven davant una pel·lícula de tres tonalitats per veure coreografies de Valerio Lazarov en colors o els nens que pintàvem amb un joc anomenat Picassín, vessant pintura sobre un giradiscos en moviment.

La bibliografia és immensa, des dels beatniks resistents a tota la poesia del rock –també els d’aquí–, des de Theodore Roszak a la vida comunal radiografiada per Keith Melville i Josep Maria Carandell. Sobta, però, la reacció adversa d’un dels pares del monstre, George Harrison, quan explicava l’horror que havia viscut davant la visió en directe de l’estiu de l’amor a Califòrnia. El somni de la raó...