Inflació científica

Intuïtivament, tots sabem què és un procés inflacionari. En termes econòmics, és un augment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis, que implica una reducció del poder adquisitiu del diner. En cosmologia, és el procés d’expansió exponencial inicial de l’Univers que se suposa que va ocórrer poc després del big-bang. Després d’aquest període inflacionari, l’univers va començar una època de gran brillantor amb grans quantitats d’energia en dansa, que encara es poden veure quan s’observen les llunyanies de l’Univers. Mirar les llunyanies equival a fer un viatge en el temps, el que ha trigat la seva llum i les altres fonts d’energia a arribar fins a nosaltres. A continuació, però, es va desaccelerar i va començar una època fosca fins que les primeres estrelles van encendre les reaccions nuclears i van poblar l’espai amb una lluminositat puntual.

Malgrat que els científics sempre ens queixem –sovint amb raó– que no s’inverteix prou en recerca, el cert és que la producció científica viu un clar procés inflacionari, com l’Univers inicial. Unes quantes dades ho demostren. Les he obtingudes d’una de les plataformes més utilitzades per cercar articles científics, PubMed, del National Center for Biotechnology Information dels Estats Units. Segons aquesta base de dades, l’any 1976 es van publicar 252.495 articles científics en revistes especialitzades. El 1996, se’n van publicar quasi el doble, 452.807. El 2006 se’n van publicar 732.430, L’any passat van ser 1.256.276: quasi cinc vegades més que quaranta anys abans i el doble que en la dècada anterior.

Aquesta acumulació de dades, pròpia de la societat de la informació però que no implica necessàriament un pas directe cap a la societat del coneixement, té diverses conseqüències. D’una banda, cap cercador no pot estar al dia de tot el material que es genera en la minúscula parcel·la de coneixement on treballa. Segons un estudi publicat el 2015 al Journal of Infometrics, titulat Attention decay in science (Disminució de l’atenció en la ciència), aquesta alta productivitat implica que la qualitat i la singularitat científiques disminueixin en benefici de la quantitat i la redundància.

En la societat, però, aquesta quantitat i redundància es pot percebre fàcilment com una banalització del mateix coneixement científic cap a la pèrdua d’originalitat i d’interès, per sobresaturació. Sense una bona divulgació, si no es fa el pas de la societat de la informació a la del coneixement, si no s’aprofundeix i s’amplia l’alfabetització científica, la percepció que pot tenir la societat és que la ciència impulsa la seva pròpia banalització.