dietari d’una època
Xavier Serrahima. X.S
L’altre Francesc Candel
Nascut a la petita localitat de Cases Altes, Paco Candel (1925-2007) va ser periodista, activista i polític, sempre al costat dels més desfavorits
El dels dietaris –i el memorialístic en general– és un gènere difícil al qual segurament convindria començar a prestar més atenció, sobretot quan qui els escriu és una persona que té molt a dir; quan és algú que ens ofereix no tan sols una imatge personal del temps que va viure, sinó la seva imatge o cosmovisió. Ho vam poder comprovar, l’any passat, amb el primer volum dels diaris de Ricard Salvat i ara ho constatem de nou amb el de Francisco Candel, publicats per Debate, amb edició d’Anna Caballé i Gabriel Jiménez.
Un volum que destaca, d’entrada, per la seva mida i pel seu gruix: d’un format més alt que l’habitual, més propi d’un manual o llibre acadèmic que no pas un de literari, les seves 900 pàgines s’haurien convertit tranquil·lament en 1.400 d’haver-se escollit un format convencional. Aquest fet, que pot fer que algú s’hi repensi, que cregui que està fora del seu abast, és, paradoxalment, un dels seus majors avantatges. En primer lloc, perquè estèticament hi surt guanyant; en segon, perquè deixa clar de bon començament que és un llibre gran; però, en tercer, i per damunt de tot, perquè els seus amplis marges faciliten que el lector hi prengui notes.
I, sens dubte, qualsevol persona que s’hi endinsi amb la mentalitat oberta se sentirà convidada –en realitat, gairebé cridada– a afegir les seves notes i comentaris, a anar-lo fent seu, a anar-se’l apropiant. Una apropiació que, ben segur, hauria fet molt content l’autor, que mostra tants dubtes sobre la seva obra. Perquè, tal com evidencien els seus textos, la característica que definia Candel era la traça descriptiva, pel seu do, innat, per caçar el moment a través de les paraules, per prendre notes del que veia. Per dir-ho en termes pictòrics: per pintar al natural tot el que l’envoltava.
Tant és així que els seus diaris són, per damunt de qualsevol altre aspecte, els seus quaderns de notes; els esbossos que prenia per poder pintar després els seus quadres literaris. Prenia apunts sobre el que vivia per poder crear noves vides. En realitat, recrear, atès que com reconeixia –“no sé inventar”–, no comptava amb una imaginació gaire prodigiosa. Noves, múltiples vides literàries que potser el rescabalaven de la seva única, i per a ell clarament insuficient, vida.
Aquests diaris reflecteixen, a banda de l’interès per qualsevol ésser humà que l’envoltés, la preocupació –tan intensa que esdevé una obsessió, una idea fixa que no l’abandona mai, que el neguiteja contínuament– per la mort, per la condició inevitablement efímera de l’existència. Preocupació que ja és present, com a gènesi o motor impulsiu, en l’apunt inicial dels seus quaderns diarístics, on recull la defunció de la seva mare, amb un comentari que defineix amb una precisió perfecta la seva angoixa: “Nunca pensé yo que mi madre se moría! Ni aun en aquel momento!”
La mort serà un fantasma aterridor que el perseguirà, implacablement, al llarg de tots els seus dies. Un fantasma que li provoca un temor invencible, que li esdevé no tan sols inacceptable –“Es escalofriante la entereza con que admitimos la muerte de los demás”– sinó, sobretot, incomprensible; més i més incomprensible a mesura que va fent-se gran. Fins a tal punt li resulta inassumible i el supera que prefereix no pensar-hi. Com si, negant-s’hi, la pogués fer desaparèixer: “He agotado todos los recursos de filosofar sobre la muerte. Ya no se puede decir nada sobre ella. Sólo que existe. Que es ella quien te hace dejar de existir.” Propòsit que, per desgràcia per al seu massa delicat equilibri espiritual, mai no aconseguirà dur a terme, ja que, i aquest és un dels trets que més sorprendran els lectors habituals de l’autor de Han matado a un hombre, han roto un paisaje, aquesta mena de reflexions de, diríem, caràcter filosòfic, salpebren el volum i ens brinden una imatge molt més plural de la que podríem esperar: si alguna cosa demostra, especialment, el seu diari és que Candel va ser molt més que un escriptor del poble i per al poble, que era la imatge general que fins ara en teníem.
Els seus diaris són una deu de sorpreses. En primer lloc, descobrim que la seva passió artística inicial no fou l’escriptura, sinó la pintura: “los días de lluvia [...] me predisponen a coger la pluma, los pinceles, el lápiz...”. Fet que, per més que pugui semblar incidental, no ho és gens: com li succeí a Henry Miller –ho explica a La meva vida i el seu temps– també a l’autor català els estudis –i, encara més, les pràctiques– de pintura que va fer de jove deixaren una marcada petja en la seva manera d’escriure. El seu gust narratiu pel detall, per les petites coses, per tot allò que en primera instància pot semblar que no tingui importància, que és superflu, pot provenir de la seva inclinació per la pintura i el dibuix, on els detalls són essencials. No crec que sigui casual que en anotacions primerenques hi tinguin tanta rellevància la captació i la plasmació dels colors i dels tons cromàtics: “El mar límpido de color verde se muestra alborotado”; “la carne [...] adquiere tonos dorados.”
I, com sap qualsevol lector candelià, per a ell els detalls, aquella munió de detalls minúsculs que, aplegats, conformen un tot, un món –un món petit, si es vol, però tan interessant com el més colossal–, són no tan sols imprescindibles sinó, també, la sal de la vida; allò que li dona sabor i contingut; allò que la defineix i la individualitza –i, al mateix temps, categoritza– millor.
La condició detallista
En un apunt de setembre del 1960 fa esment d’aquesta condició seva amb un cert to de plany, com si fos un element negatiu, com si l’enumeració excessiva de petiteses fes feixuc el diari: “Paro de contar. Soy un detallista.” Però deu dies després, un xic més animat, i veient les coses més clares, en treu una conclusió més positiva, i més encertada, que posa en una relació immediata, i necessària, la persona i l’escriptor: “Soy el hombre de los detalles, de los detalles fotográficos, en cierto modo. Las cosas me entran por los ojos y los oídos. Y anoto para que no se me olviden, pensando que todo puede servir para futuras obras literarias.”
Una realitat incontestable perquè tot i que afortunadament, com anem veient, el seu diari és ampli i plural, pluridisciplinari, i per això mateix ric i enriquidor per al lector, fonamentalment és el diari d’un escriptor. Més encara, el diari d’un escriptor que pren com a base de la seva obra el que veu i el que viu. Ho expressa molt bé Anna Caballé, coeditora del volum: “[sus] cuadernos [...] constituían un taller de escritura, un observatorio permanente del mundo de su entorno y una necesidad vital”.
Una doble idea (taller i necessitat vital) que certifica el mateix Candel. En primer lloc, l’usa com a quadern d’apunts per a les seves obres: “Pasemos a anotar lo que tenía pensado al abrir estas páginas. Estas notas, en el futuro, podrán concretarse en novelas venideras”; “anoto simples cosas de esta novela de la vida, para las novelas de mi vida”. Tant és així, que, a mesura que les seves notes van esdevenint més i més nombroses, a fi de poder-s’hi orientar i de treure’n el profit que en pretén, es proposa “trazar un índice de esta libreta a fin de que me sea más asequible encontrar cualquier materia en ella tocada cuando lo necesite”.
En segon lloc, explicita la condició del diari com a necessitat espiritual interior: “Existen cosas que es necesario escribirlas, relatarlas.” I és precisament aquesta necessitat el que li generarà (i li retroalimentarà) una angoixa creixent, atès que, savi com és, s’adona que mai no disposarà de temps suficient per anotar tot el que voldria anotar i de la seva insuficiència per reflectir-ho.
Un dels planys que afloren de manera més reiterada als seus apunts és la manca de temps per dedicar-s’hi prou. Una manca de temps que té molt i molt a veure amb la seva voluntat de transcriure, amb el màxim de fidelitat possible, amb un ànim notarial o registral, el que veu. Ànim que comportarà que hagi de fixar fins als detalls més ínfims, que per a ell són fonamentals, i, per tant, que la tasca diarística esdevingui colossal, hercúlia, fora no ja del seu abast, sinó de la mida humana. Ni tan sols escrivint tot el dia, seria capaç de dur-la a terme.
Menys encara a partir del moment que entra en la maduresa i li cal guanyar-se la vida, que és quan se li fa present el monumental abisme que acostuma a existir entre el desig i la realitat, entre la idíl·lica visió espiritual de l’artista i la terrenal, dura i decebedora vida quotidiana; quan voler i poder entren en contradicció, per no dir en bel·licós conflicte: “No hago más que corregir ingentes montones de galeradas para sacar las mil pesetas semanales. No escribo nada. Esto es la muerte”; “No escribo nada, ni las cartas. Estoy perdido.”
Una angoixa que es converteix encara més en desesperació quan la manca de temps i les limitacions del llenguatge s’alien –potser ell en diria, confabulen– per dificultar-li la tasca, ja que entre el que vol anotar i el que anota, entre el com voldria explicar-ho i com pot explicar-ho s’estableix una àmplia distància (que cada dia va augmentant, esdevé més insalvable): “las palabras son pobres para expresar nuestros pensamientos, o mejor aún, nuestros sentimientos”; “la sensación no se puede explicar”; “No lo digo exactamente como él, y no sé si lograré plasmar la idea de la cuestión”.
Si a això hi afegim que la seva visió del món i de l’existència és més aviat pessimista, entendrem el gran encert del títol del llibre, extret d’un dels paràgrafs dels seus quaderns: “Por espíritu de justicia, y agudizando, pienso en los otros y en el gran dolor del mundo. No tenemos derecho a estar alegres.” Perquè ell, que era sens dubte dostoievskià per la seva proximitat i estimació pels humiliats i els ofesos –“Los sojuzgados y humillados no hemos de caer nunca, cuando las cosas se arreglen, en las atrocidades de los dominadores”–, se sentí, al mateix temps, molt proper a l’existencialisme europeu del seu temps, sobretot el camusià.
La lectura de La pesta, d’Albert Camus, que caigué a les seves mans quan estava a punt de fer trenta anys, no podia ser més oportuna ni encaixar millor amb el seu temperament, personal i literari: “Hacía tiempo que no leía nada, aparte de bueno, tan impresionante.” Ja que, des de ben jove, per a ell la vida no només era absurda, sinó que era trista, sense sentit, lletja, fins i tot: “Que vida más perra!...” I amb el pas dels anys, aquesta tendència no s’apaivagà, sinó que s’anà acreixent. L’octubre del 1946 anota “«La vida debe afrontarse por el lado que se presenta.» Hace tiempo que hice de esta máxima mi lema”, el novembre del 1973, escriurà: “Dejar pasar el tiempo, esperar sin esperanza, o mejor aún, esperar sin esperar [...] parece mi lema y mi actitud ahora.”
Segurament serà aquest component de caràcter reflexiu, que ocupa un lloc gens negligible en el volum, el que més sorprendrà els seus lectors habituals. Reflexions en les quals la idea de la mort –i, per tant, el sentit (o la manca de sentit) de la vida– hi té una presència preponderant, quasi obsessiva. Amb els pensaments sobre la mort li succeeix el mateix que amb els religiosos, amb els quals estan íntimament relacionats: per més que voldria defugir-los, no pot fer-ho. Tot i que probablement no ens hauria de sobtar gaire, o només d’entrada: què pot ser més lògic, per a un escriptor com ell, per a qui la vida –la vida mateixa, qualsevol vida, totes les vides, fins i tot les més modestes, aquelles que la majoria d’escriptors consideren que no són (ni poden ser) matèria literària– constitueix el factor essencial, que obsessionar-se en la seva desaparició?
Però, per fortuna, no són aquestes les seves úniques preocupacions, sinó que la lectura dels seus diaris palesa que, com a Terenci, res (o quasi res) que sigui humà no li és aliè. La llista seria inacabable, ja que a banda de narrativa ens parla de teatre, d’art, de cinema i, en general, de la societat del seu temps, però convé destacar l’interès especial que sent per anotar tots els actes i activitats antifranquistes dels quals té coneixement, amb una constància i una dedicació admirables.
Fins a un tal extrem, que no resulta gens agosarat indicar que aquells que tinguin interès a estudiar els moviments d’oposició a la dictadura del seu temps no podran, a partir d’ara, deixar de tenir en compte, també, aquestes notes seves, ja que la seva tendència –gairebé en podríem dir fixació– pels detalls, per la transcripció notarial, les converteix en una exhaustiva font d’informació. I no tan sols pel que fa a l’oposició popular, obrera, menestral, d’extraradi, de supervivència quotidiana, que era la que vivia cada dia, sinó la que provenia d’altres ambients, burgesos, principalment.
Una raó més que, afegida a les que ja he anat comentant, permet afirmar la vàlua d’uns diaris molt més rics –i, sobretot, molt més plurals– que no podríem imaginar. És molt possible que la majoria dels lectors, en saber que s’han publicat o en veure’ls damunt de la taula de novetats de la llibreria, pensin que tindran un interès limitat, que s’adrecen especialment als admiradors de la literatura candeliana i, per extensió, als de l’art novel·lesc, però, benauradament, s’equivocaran: si en alguna cosa destaca El gran dolor del mundo és en el fet que és un llibre per a tots els lectors, per a tots els públics.
I és per això, precisament, per la seva pluralitat (i per la seva extensió) que convé llegir-lo amb calma, a petites dosis, per poder-lo pair i assaborir en condicions òptimes, no pas tot seguit, ja que potser en faríem un gra massa i no seríem capaços d’assimilar-lo en condicions. Capbussem-nos-hi doncs, a poc a poc (i amb bona lletra) com si fos un camí de muntanya al qual convé destinar diverses jornades, si volem gaudir de la grandiositat i de la complexitat del paisatge.
Aquest primer volum dels seus diaris ens mostra –per dir-ho amb major precisió, ens mostra, també– l’altra cara de l’autor d’Els altres catalans; aquella cara (més exactament, aquelles cares, car són múltiples) oculta i desconeguda del Francisco Candel persona que l’ombra allargada de l’escriptor desfigurava.
Una altra cara que ens demostra, una vegada més, el que ja sabíem (o hauríem de saber): que per conèixer de primera mà la història, la configuració i la realitat d’un temps i d’un país, res millor que deixar-nos guiar per la mirada curiosa i privilegiada dels més grans observadors de tots els temps i totes les èpoques: els escriptors –i, encara més, els narradors– de raça.