‘domus artis’
montse frisach
Art fràgil des d’un racó de Collserola
Antoni Llena treballa des de fa deu anys en una sèrie d’obres sobre paper, que ja inclou milers de peces
El verd de Collserola entra pels finestrals de l’estudi d’Antoni Llena, a Vallvidrera. És un espai lluminós, diàfan, amb tres nivells i una cambra interior que fa de magatzem per a les obres de gran format. Estem davant d’un espai privilegiat, enmig de la natura, que fa venir ganes de posar-te a dibuixar, cantar, ballar, estudiar o escriure; en definitiva, a realitzar qualsevol cosa creativa fins que les forces flaquegin. Fa 30 anys que l’artista va trobar aquest conjunt de tres edificis enmig de Vallvidrera, que ara, interconnectats per escales, han esdevingut la seva casa i el seu taller, aquest últim compartit amb el fotògraf Antoni Bernad.
Llena, de 75 anys, artista que ha elevat la condició d’art pobre i fràgil a pura poesia, ja fa un temps que a l’hora de treballar s’arrecera al racó més fosc i amagat de l’estudi, en una taula desordenada i plena a vessar de llapis i pastels. En aquest petit espai, Llena és on se sent més còmode per treballar, sempre a peu dret, en una de les obres més ingents de la seva trajectòria, que ha anomenat SOS: senyals de fum des d’un subsòl. L’artista la concep com una obra única però està composta per milers d’obres sobre paper que l’artista realitza més o menys diàriament des de fa deu anys, al ritme que li demana el cos i l’ànima. Aquests dies, confessa, inquiet per la situació política, té la necessitat de crear més que mai. “Les dificultats i la incertesa m’estimulen. Si em desvetllo, de vegades fins i tot a mitja nit, vinc a l’estudi i dibuixo”, diu. La prova d’aquesta febre creadora és que durant el setembre ha comptabilitzat 180 dibuixos, molts més del que és habitual.
Cada final de mes Antoni Llena guarda en una caixa els dibuixos que ha fet al llarg dels últims 30 dies. I així aquesta obra monumental pren una vessant cronològica, és un diari artístic de tota una dècada. A principis d’estiu, Llena va tenir una sorpresa: una d’aquestes caixes, la corresponent al mes de juny del 2016, amb 109 dibuixos, va ser adquirida pel MOMA de Nova York. Així, a hores d’ara part d’aquest “diari que no s’acaba” ja és al centre de Manhattan.
En contrast amb el desordre de la taula de treball, les caixes són polides i tot el que hi ha a l’estudi ho és. “Necessito aquest desordre per treballar però després gairebé no m’embruto, i les obres que en resulten procuro que siguin molt netes i pulcres.” Enmig de l’estudi, en una taula, Llena ens mostra el seu estiu dibuixat. En aquestes caixes recents hi ha homenatges a artistes que admira especialment, com ara Blinky Palermo i Lucio Fontana. Uns llibres sobre aquests artistes s’amunteguen en una taula veïna. “En aquests homenatges no hi ha al·lusions directes als artistes, ho faig a partir dels impactes estètics que m’han provocat, és com tornar a refer aquestes emocions.” Amb motiu de l’adquisició del MOMA, Llena anuncia que l’any que ve farà una exposició en una galeria de Nova York i també ho farà a la seva galeria barcelonina habitual dels últims anys, l’A34. Mentrestant, assegura que tota la seva energia es concentra a dibuixar i a pintar sobre els seus papers des del seu racó. Sense horaris, patint mal d’esquena com a conseqüència de treballar dret i amb el cap cot, en aquest racó “no necessito res més”. Tot això fa pensar en el moment que el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer va descobrir als anys 60 unes petites escultures de paper en una cel·la d’un jove monjo dels Caputxins de Sarrià. Era l’Antoni Llena, que igual que ara només necessitava una tauleta i una mica de material per treballar.
Però no tot són petits formats. Llena és conegut també per les obres de gran escala, sobretot quan la dimensió de les escultures passa a ser pública. Les més conegudes són David i Goliat, a la Vila Olímpica, i l’Homenatge als castellers, a la plaça Sant Miquel de Barcelona, una de les escultures de més èxit de la ciutat. Llena, que bàsicament es considera pintor, conserva en l’espai més elevat de l’estudi una sèrie d’escultures de mitjà format, que són com petits personatges amb la base d’un plàstic especial que escup la pintura, d’on pengen materials pobres, fins i tot un drap brut. Són escultures mai exposades, que aquí dialoguen amb el bosc que entra per les finestres de la planta superior de l’estudi. En un nivell intermedi del complex, Llena ens mostra un altre cau, en aquest cas, un petit espai, molt agradable i acollidor, que fa de despatx i és on escriu i té una part de la seva biblioteca. L’acompanyen, entre d’altres, moltes obres de Tàpies, que va ser gran amic de Llena, i d’Evru, quan signava Zush. “Un artista és artista perquè no sap fer el que fa tothom, perquè és algú carregat de contradiccions, i jo només puc viure des del conflicte. Aquesta és la meva naturalesa”, rebla.