El darrer combat del Tigre

Des del seu exili dau­rat a Wentworth, molt a prop de Lon­dres, Ramon Cabrera, més cone­gut com el Tigre del Maes­trat, recorda els anys de lluita a favor de la causa car­lina. El vell gene­ral, que viu en un ambi­ent plàcid i opu­lent d’ençà que va con­traure matri­moni amb l’hereva d’una família d’advo­cats i comer­ci­ants, reviu les penúries vis­cu­des i la sang ves­sada pels eterns pre­ten­dents car­lins. I con­serva un record espe­cial pel mas Ter, al terme d’Amer, que es va con­ver­tir en el quar­ter gene­ral de la seva dar­rera bata­lla.

Els fets es remun­ten a prin­ci­pis del 1849, a les aca­ba­lles de la Segona Guerra Car­lina, més cone­guda com la guerra dels Mati­ners. Alguns mesos abans, Ramon Cabrera ha aban­do­nat el seu exili i s’ha afe­git a la crida de Car­les VI, el nou pre­ten­dent tra­di­ci­o­na­lista. Ho ha fet, val a dir, sense gaire con­vicció en les pos­si­bi­li­tats d’una victòria. Però, tan­ma­teix, s’ha posat al cap­da­vant de les par­ti­des tra­di­ci­o­na­lis­tes de Cata­lu­nya, València i Aragó i, durant mesos, ha inten­tat fer front al potent exèrcit libe­ral a par­tir d’una guerra de des­gast cons­tant, sense treva. A finals del 1848, el gruix de les seves tro­pes, for­mat per 2.000 homes i 150 cavalls, es con­cen­tren prop de la vila d’Amer. El paratge no ha estat esco­llit a l’atzar. Els habi­tants de la zona sim­pa­tit­zen amb la causa tra­di­ci­o­na­lista, l’oro­gra­fia el con­ver­teix en un cam­pa­ment arre­ce­rat; i, per aca­bar-ho d’ado­bar, molt a prop del mas Ter s’hi troba un pont de fusta estratègic, que comu­nica els dos cos­tats del riu i que se situa molt a prop d’on hi ha la presa del Pas­te­ral. És des d’aquest indret i a través de rutes embos­ca­des, que s’orga­nit­zen expe­di­ci­ons diàries per exi­gir el paga­ment de con­tri­bu­ci­ons de guerra o sabo­te­jar algu­nes infra­es­truc­tu­res estratègiques, en una àmplia zona que abasta des de la plana de Vic fins als pai­sat­ges abrup­tes de la Gar­rotxa. Però la con­cen­tració de for­ces car­li­nes no sem­bla pen­sada només per a una guerra de guer­ri­lles, sinó per plan­tar cara a l’exèrcit libe­ral.

Fa dies que el nou capità gene­ral de Cata­lu­nya, Manuel de la Concha, va al dar­rere de les tro­pes de Cabrera i intenta posar fi a la insur­recció car­lina. La topada deci­siva es pro­du­eix el 26 de gener. I té com a esce­nari prin­ci­pal l’indret del Pas­te­ral, en una zona actu­al­ment domi­nada per les plan­ta­ci­ons d’ave­lla­ners i els bos­cos de pollan­cres i pla­ta­ners. Res fa sos­pi­tar que, molts anys enrere, aquest pai­satge idíl·lic i orde­nat es va con­ver­tir l’esce­nari d’un com­bat sag­nant, sense treva. Els pri­mers a ense­nyar les urpes són els libe­rals i, més con­cre­ta­ment, el bri­ga­dier Ruiz, que intenta acon­se­guir el con­trol del pont amb un des­ta­ca­ment de 900 infants i 50 cavalls. Es tracta d’una acció pre­ci­pi­tada, sense gaire sen­tit. I les tro­pes car­li­nes acon­se­guei­xen rebut­jar-la. La victòria pro­vo­carà 16 morts i 10 ferits i, al mateix temps, una eufòria suïcida entre els car­lins, que deci­dei­xen plan­tar cara a l’exèrcit libe­ral. Però aquell pri­mer atac és un sim­ple tast d’allò que els espera. Al cap­ves­pre, un des­ta­ca­ment coman­dat pel gene­ral Nou­vi­las amb 1.700 homes, 100 cavalls i una bate­ria, arriba a l’altura de la Cellera, men­tre que les tro­pes del capità gene­ral de Cata­lu­nya inten­ten bar­rar la fugida per la banda de Vic. El setge, doncs, sem­bla com­plet i la sort dels car­lins, pràcti­ca­ment deci­dida.

La ferida del Tigre repre­sen­tarà el punt final de la bata­lla. A par­tir d’aquell moment, els com­ba­tents car­lins es dis­per­sen de forma desor­de­nada men­tre els libe­rals entren tri­om­fal­ment a la vila d’Amer. El balanç final d’aquell epi­sodi bèl·lic serà de 30 morts i 80 ferits en el bàndol carlí; i la xifra se situarà en els 26 i els 35, res­pec­ti­va­ment, en l’exèrcit libe­ral. La der­rota repre­sen­tarà la des­feta de les tro­pes car­li­nes i, pràcti­ca­ment, la fi de la guerra dels Mati­ners. Ramon Cabrera encara inten­tarà donar les dar­re­res fue­te­ja­des a l’Aragó, on inten­tarà reor­ga­nit­zar l’exèrcit car­lista. Però l’arri­bada d’un exèrcit de més de 70.000 homes aca­barà de convèncer-lo que viu atra­pat en una lluita sense futur. Poques set­ma­nes després, con­cre­ta­ment el 26 d’abril, el Tigre del Maes­trat haurà d’empren­dre el camí de l’exili; un camí molt més plàcid d’allò que podia ima­gi­nar aquell dia.