Sang i excés

Shakes­pe­are reflec­teix a Mac­beth el màxim expo­nent de l’ambició: acon­se­guir el poder es con­ver­teix en l’únic estímul del pro­ta­go­nista. Ara el Fes­ti­val Tem­po­rada Alta con­vida la com­pa­nyia mexi­cana Los Coloc­hos, que trans­forma aquest clàssic en Men­doza, intro­duint-hi ele­ments de la Revo­lució Mexi­cana (1910-1920), però també d’altres de l’actu­a­li­tat més tràgica (cor­rupció, nar­cotràfic i violència, per exem­ple). Es repre­senta avui a El Canal de Salt. Més san­guinària és encara la pro­posta de Camargo, ins­pi­rada en el cas real d’un vio­la­dor i assassí de menors. Es repre­senta demà a La Pla­neta. En les dues peces, la violència es pro­du­eix en un espai molt pròxim –i, pun­tu­al­ment, el públic hi pot inter­ve­nir i fins i tot com­par­tir taula amb els actors–. Els dos equips tea­trals adme­ten que, dins la duresa del tema, hi ha espais en què la tensió s’estova com ara ins­tants de festa, alco­hol i un cert humor negre: són obres dures, però alhora cele­bren “que tenim espe­rança i que estem vius”, con­cloïen en la pre­sen­tació con­junta, ahir al Palau Robert de Bar­ce­lona.

Men­doza situa el públic a qua­tre ban­des, encer­clant l’acció. Segons Eran­deni Durán, “cap país està exempt de l’abús de poder dels gover­nants”, i en aquesta versió s’explora la història de “dos mexi­cans que volen el poder”. Les brui­xes s’han trans­for­mat en una gallina que campa lliu­re­ment per l’esce­nari i en una actriu que està ins­pi­rada en una xaman, Maria Sabina, que expe­ri­menta amb bolets per fer els seus ritu­als. El seu punt de par­tida és la Revo­lució Mexi­cana, en què hi va haver “molta con­fusió i molta traïció”. El públic no hi assis­teix pas­si­va­ment, perquè, com deia el direc­tor, Juan Car­ri­llo, als seus actors, tot­hom pot ser Men­doza o Mac­beth quan es veu posseït per l’ànsia de poder. Mol­tes referències tex­tu­als d’un mun­tatge que està viu, i que inte­gra diver­sos exem­ples d’aquest abús de poder, són pica­des d’ullet a l’actu­a­li­tat, un recurs que reco­neix molt bé el públic autòcton, però que deixa més freds els euro­peus, pro­ba­ble­ment perquè no ho saben rela­ci­o­nar.

El Tem­po­rada Alta manté una atenta mirada cap a l’esce­nari lla­ti­noamèrica col·labo­rant amb Ibe­rEs­cena. Les pro­pe­res set­ma­nes hi por­ta­ran pro­pos­tes d’artis­tes de l’Argen­tina (Fede­rico León i Mari­ano Pen­sotti) i el Bra­sil (Chris­ti­ane Jatahy).

I ‘Camargo’

Johan Velan­dia signa la pri­mera pro­ducció colom­bi­ana que es repre­senta en tota la història del fes­ti­val. Es tracta d’una peça tri­ada a l’atzar. Li van pro­po­sar una sèrie de tres capítols per a micro­te­a­tre i va dir Assas­sins seri­als. A par­tir d’aquest títol, va bus­car docu­men­tació sobre assas­sins en sèrie. Va des­co­brir el cas de Camargo –“als anys cin­quanta, havia estu­diat a la meva escola”–, un home de metre i mig d’alçada, coix i dèbil, que va con­fes­sar la vio­lació i l’assas­si­nat de 157 noies a l’Equa­dor i que pre­sump­ta­ment n’ha comès una tren­tena més a Colòmbia. Per l’autor, direc­tor i actor (que també inter­preta el paper de l’assassí), és una obra d’aven­tu­res inver­sem­blant (s’acon­se­gueix esca­par de les pre­sons, com una que estava en una illa envol­tada de tau­rons)i molt cruel. S’hi expli­quen vuit casos. El públic s’asseu a banda i banda de l’esce­nari. Però també se li dona l’opció de seure i com­par­tir beguda i men­jar en una taula amb els qua­tre actors. Camargo va ser un nen mal­trac­tat per la seva madras­tra, que el feia ves­tir de nena a l’escola, i que va enga­nyar durant dos anys la poli­cia equa­to­ri­ana fent veure que les nenes eren vícti­mes d’una secta satànica. El va des­co­brir un psi­quia­tre, Óscar Boni­lla, que després va reco­llir en un lli­bre que, durant el reco­nei­xe­ment mèdic, Camargo insis­tia que ell havia estat enga­nyat per un altre home guapo i seduc­tor que les vio­lava i per un altre de dolent, que les assas­si­nava. Ell només ren­tava la sang. Quan li dema­na­ven que fes un retrat, sem­pre dibui­xava el mateix ros­tre.