Un ‘rewind’ a la videodansa

Mesos negres per a la dansa. Si el mes de maig moria Josep Aznar (Barcelona, 1957-2017), dissabte va ser Núria Font (Barcelona, 1958-2017). Si el primer va ser un respectadíssim fotògraf de la dansa, Núria Font va ser una gran impulsora de la videodansa a Catalunya. Ahir, familiars i amics la van acomiadar a Girona. Fonts del Mercat de les Flors pronosticaven, ahir, que l’equipament (amb què Font va col·laborar contínuament) prepararia un homenatge per poder donar l’oportunitat al sector de la dansa de fer-li el merescut homenatge. Membre del Consell de les Arts i la Cultura de Girona, l’any 2009 va ser guardonada amb el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat. Com a curadora de videodansa i dansa interactiva, va dirigir, del 1984 al 2003, la Mostra de VideoDansa, biennal dedicada a les imatges de la dansa, així com un gran nombre de programes de videodansa en museus i centres d’art d’arreu del món. Actualment, dirigia el projecte d’activitats de NU2’S, associació per a la creació, que organitza entre d’altres, el festival IDN.

Núria Font era realitzadora de vídeo, curadora i directora de projectes culturals relacionats amb el vídeo, la videodansa i les arts electròniques. Des de l’any 2003, dirigia el VAD, Festival Internacional de Vídeo i Arts Digitals de Girona. Com a videasta, va iniciar la trajectòria professional al Servei de Vídeo Comunitari de Barcelona. Des de llavors, va col·laborar amb empreses del sector audiovisual per a la realització de promocions comercials i publicitàries, amb cadenes de televisió com ara TVE (Metròpolis, La 2) i TV3, entre d’altres; havia dirigit uns quants documentals i realitzava els clips promocionals i els enregistraments dels espectacles de diverses companyies de dansa.

Amb Àngels Margarit, que ja li donaria visibilitat en el Tensdansa de Terrassa (ara reconvertir en el TNT de Terrassa), va crear peces com ara Subur 305, Peix, Ritual geogràfic, Cos recordat i Estances. També havia treballat amb Mel Pelo (Ixa Paula i el documental de l’exposició sobre l’equipament L’animal a l’esquena de la companyia) i amb Cesc Gelabert (Akeronte). També va treballar fent intervencions videogràfiques en la posada en escena d’espectacles com L’edat de la paciència (1999), El somriure (2001) i Origami (2002), Urbs# (2004) Laranland i Abraçada (2007-0) de Mudances; Homenatge a Verdaguer (2002) i Remix 0.1: ball cerdà (2003), El llenguatge secret de les dones (2004) i Bach (2005) de Mal Pelo.Com a curadora d’art i nous mitjans, va dirigir durant vuit anys l’espai Vídeo al Centre d’Art Santa Mònica i les biennals d’Arts Electròniques i Vídeo de Creació (1998, 2000 i 2002). També es va fer càrrec de la direcció del Festival de Video d’Estavar/Llívia els anys 2000 i 2001.

En el terreny de la formació era professora del màster de comissariat d’art i nous mitjans d’ESDI/MECAT i professora titular de noves tecnologies aplicades a la dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona. Impartia regularment tallers i conferències sobre videodansa i dansa interactiva arreu del món.