Poder, veritat i déus vençuts

Té el poder qui té capacitat de pressionar i hi ha qui obeeix; la veritat és el resultat i la conseqüència del que decideix qui té el poder i hi ha qui accepta aquells dictats o dictàmens. Però com que no sempre les realitats –vol dir els fets reals; allò que percudeix– troben l’acceptació passiva, una certa complaença en l’obediència de ser dominats (la moral de l’esclau, deia Nietzsche), aleshores poden aparèixer –els cucs de la història, em deia el fotògraf dels núvols, el senyor Pons, durant uns dificilíssims anys 1940– uns cucs, déus amagats però rondinaires que furguen i, resulta, que el dominador està sobre terrenys movedissos i no pot estar sempre seguint que el que decreti es compleixi segons disposicions dictades o imposades per la força de la força armada (la força desigual). Hi ha déus –o deus– amagats; hi ha voluntats que no es dobleguen.

Tot això em somou i en commou perquè sempre he trobat que la moral era el fruit dictaminat pel vencedor, el guanyador de les conteses. Kant –un ser angèlic que no podia deixar de creure en la bondat de les ànimes creades, malgrat establir una de les estructures possibles en la racionalitat del coneixement, sempre va deixar una porta oberta a les qüestions d’inquietud íntima que afecten els humans– sentia des d’un valor moral. Doncs bé, aquesta moral existeix, apareix, es manifesta, es fa evident i actua malgrat el que els grans erudits de la bogeria de la dominació puguin arribar a establir, concretar, dictaminar o imposar. El seu pensament, la seva voluntat –el corpus del pledejador– sempre serà la manifestació de l’absurd, del cantó negatiu de la creativitat humana: la imbecil·litat: la mancança de dots naturals.