Lorquiana i minimalista

La mort té molt de pes en les cançons que formen Los Ángeles, el disc de debut de Rosalía amb la producció i guitarra de Raül Fernández Refree. Textos i cants d’ànima lorquiana per a una cantaora jove però ja amb un gran domini escènic i també estètic –cabellera llarga i morena, vestida amb un mono taronja d’estil anys setanta, com si estigués a punt de ballar amb Las Grecas, i ungles d’un blau reial–. No és només imatge i actitud, el que té Rosalía: es perfila com una veu del flamenc contemporani, d’arrel i minimalista. Amb duende. És d’una visceralitat continguda. Posada en escena, on és ella, la poderosa. Ell, en segon terme. I entre cançons, moments d’abraçades.

Amb Sílvia Pérez-Cruz i Granada, Refree va iniciar una escola que es repeteix en l’escena musical actual, amb noms com Maria Arnal i Marcel Bagés. El repertori d’Arnal i Bagés recorre, però, els diferents espais de la memòria i de la tradició popular. No així, Rosalía i Refree. Tot i l’endolament del cant, el recital de dissabte a la nit a l’Auditori de Girona, programat dins el festival Temporada Alta , va ser d’extrema puresa. Amb cançons com Catalina , Rosalía demostra intensitat i hipnotitza el públic, que s’aixeca de la butaca. A Cuando nos quedamos solitos, sembla que bressoli la mort, o la delicada Si tú supieras, compañero gairebé és com si el dol servís per reivindicar la vida. La guitarra de Refree s’arrossega molt amb De plata. I les cançons més inconsolables del repertori són la del lament per la mort de la mare, i la història de l’enterrador a La hija de Juan Simón. Amb tanta nit de difunts revestida de llum, i amb un únic bis, d’un concert d’una mica més d’una hora, ens vam quedar sense escoltar l’única concessió anglosaxona del repertori, I see darkness. La veu de Rosalía, de present flamenc però en potència molt versàtil.