De Jobim a George Harrison

Entro i surto per les oficines del Taller de Músics amb Lluís Cabrera. Em presenta Clara Luna i després de trobar-la tres cops als altres locals del Taller, li pregunto sobre la ubiqüitat i em respon donant-me un disc, Pure Imagination, novetat, magnífic, ple d’estàndards com My Favourite Things de Rodgers fins peces pròpies, dues de Tom Jobim i un final extraordinari amb el Something de George Harrison, de l’últim disc dels Beatles. Acompanyada de mestres del jazz com els guitarristes Andreu Zaragoza i Vicenç Solsona, el baixista Rai Ferrer, el bateria Xavi Maureta, el trompetista Fèlix Rossy, el saxofonista Seamus Blake i el pianista Marco Mezquida.

En un segon viatge astral, li pregunto com definiria Pure Imagination dins la seva trajectòria. Dispara: “Pure Imagination és el disc amb què em reafirmo com a cantant de jazz. El meu primer disc va ser Supernova, amb el projecte Lunar Project, amb música original meva; després en va venir un dedicat íntegrament a l’obra de Cole Porter, Coleing Porter; després un altre de música original, Kunveno... Però sentia que volia fer allò que no m’havia atrevit a fer fins ara, que era gravar un disc amb estàndards. No l’havia fet abans perquè pensava que ja ho havien fet grandíssimes cantants abans que als meus discos de capçalera!!! Em semblava enormement difícil aportar-hi coses sense caure en la mera imitació, cosa que no m’ha interessat mai, més enllà d’aprendre’n. Sento que artísticament tinc el compromís de ser honesta i sincera, i ser jo, amb influències evidentment, però el màxim de jo que pugui ser... I ara que han passat els anys i que he sumat vivències, m’adono que tot allò eren prejudicis. He après a cantar mitjançant el jazz, és amb el que més m’he format i gaudit com a cantant. I sobretot, tenia moltes ganes de gravar un disc així... N’estic contenta! No pretenc res més que ser qui sóc jo i explicar com visc jo des de la música. Per això sento que amb aquest disc em reafirmo i m’atreveixo a dir que sóc jo, sense complexos.”

Quan li pregunto sobre com compagina la docència i la participació en projectes de grup i obra personal, sintetitza dient que sempre ha combinat les dues coses com a passions complementàries, “m’agrada estar amb els alumnes, mirar com creixen, fer-los preguntes que els facin qüestionar-se les coses, despertar la curiositat... M’ho passo molt bé i em sento orgullosa de tots ells, crec que poden aconseguir tot allò que es proposen! Mentre aprens a cantar, aprens com vols viure la vida, com ets, com et relaciones i com vols evolucionar com a persona. És un intercanvi en el qual jo segueixo aprenent.”

Al nou disc hi participa una formació que l’acompanya al llarg d’una dècada. M’explica que, per circumstàncies, dels set discs que he gravat fins ara, cap no l’havia enregistrat amb ells. Sí per separat, però mai amb el quartet: “La veritat és que el fet de fer més de deu anys que toquem junts, que toquen la música que jo escric, que em coneixen, que m’acompanyen, que em veuen cagar-la de tant en tant, fa que sigui tot fàcil.” També li pregunto per què ha utilitzat Rodgers, Jobim i Harrison: “No són tant els autors com les cançons que m’han fet vibrar durant el meu aprenentatge. Són cançons que o bé m’han fet plorar, o bé m’han donat força per fer alguna cosa, o bé han explicat alguna experiència, com You go to my head, que explica la història d’un noi del qual em vaig enamorar, però ell no de mi... No em vaig atrevir mai a dir-l’hi... Però quan la canto sempre el recordo. Les cançons de Jobim em van robar l’ànima! Vaig sentir que jo allò ja ho coneixia d’alguna altra vida o què sé jo! Sentia que formava part de mi sense jo saber-ho. Caminhos cruzados, per exemple, explica com les vides de les persones es creuen i això fa que passin coses, em fa pensar en com les nostres vides, les dels músics que l’estem interpretant, s’han creuat i com a resultat han donat aquesta versió. I George Harrison... Què he de dir del meu Beatle preferit? Escoltava cançons dels Beatles i sempre n’hi havia una que deia... mmm, aquest tema de qui és? Té alguna cosa... Sempre era un tema seu... I Something és per a mi això que no sé definir de la música, la intensitat i amor. En vaig enregistrar dues versions, una on canto més dolçament i l’altra amb més energia... No sabia quina triar... Vaig fer cas a una amiga i col·lega de qui em refio i admiro, l’Anna Luna. Em va dir: ja has cantat dolçament en tot el disc, ara ensenya’ns una mica més la teva guerrera! També hi ha una versió d’un bolero, Murmullo, una melodia preciosa, que no vols parar de cantar... És una carícia de notes i paraules, un riu per on baixa l’aigua amb suavitat, acariciant les pedres... És això per a mi.”