Florada escènica inesperada
Després del cataclisme de la pandèmia a la cartellera, es va començar a gestar la renovació i ampliació del mapa de teatres a Barcelona
Gairebé tots els exhibidors són també artistes i volen disposar d’una sala per garantir-se un espai en unes temporades de dates tancades i amb molta oferta
Com una florada inesperada a punt d’arribar l’hivern. Així és com s’ha d’entendre el ressorgiment de les sales a Barcelona. Si a final de la dècada és lamentava el tancament de la Sala Muntaner, el Club Capitol o La Vilella, ara hi ha una regeneració de l’equip de gestió del Teatre Gaudí, es reobre finalment El Molino, es recupera el Teatre Muntaner i l’Atrium presenta un projecte molt més ambiciós. És una tendència que ja es va iniciar amb Periferia Cimarronas, Heartbreak Hotel d’Àlex Rigola i el Texas, que tot just ha fet el primer aniversari. El Teatre del Raval, que Empar López havia incorporat durant una quinzena d’anys a la programació professional, ara inicia un procés d’obres amb un nou equip format per Pep Tosar i Evelyn Arévalo. Els artistes, companyies o productors busquen espais on poder plantejar la seva proposta escènica. Generalment, es prodiguen les sales de menys de 200 localitats.
La pandèmia va ser una prova de foc per a les sales. Efectivament, les limitacions d’aforament van fer que obrir una sala fos un gest de resistència. La incertesa contínua (es podien anul·lar funcions per contagis d’artistes o bé es perdien entades perquè no es podia sortir de casa malalt, per evitar la transmissió) va fer que les reserves d’entrades quedessin reduïdes al mínim. Per a moltes sales era una incògnita saber quant públic hi hauria a cada funció. La taquilla, doncs, va tornar a ser el punt principal de venda i, per tant, era imprevisible saber si hi hauria el mínim ingrés per mantenir una funció (la llei no escrita diu que un espectacle es realitza si hi ha més espectadors que artistes i tècnics a l’escenari; fins i tot el Mago Pop va haver de suspendre alguna actuació en els seus inicis, al Llantiol, confessava a aquest diari ).
Aquesta limitació va durar molt més que el període de confinaments i semblava que caldria buscar altres canals de subsistència. La sorpresa és que el curs passat es va superar per primer cop els 3 milions d’espectadors i que enguany les entrades venudes amb antelació garanteixen un mínim coixí per les propostes més comercials. El fenomen de Mar i cel ha compensat amb nota la falta del Nada es imposible, al mateix Teatre Victòria.
Segons dades d’Adetca, comparant des del gener fins al 27 d’octubre del 2014 amb el mateix període del 2024l l’aforament (el nombre de butaques que posen a la venda les sales associades) ha passat de 3,4 milions a 3,7 milions. La sorpresa és que on augmenta el nombre de localitats és a les sales més estables i de més capacitat (hi ha un augment de 380.000 localitats disponibles, un increment del 12% respecte al 2014). En canvi, les sales de fins a 200 espectadors (pràcticament, les que han nascut en aquest període) experimenten una davallada de 20.349 localitats d’aforament, prop d’un 5%). En aquesta dècada han obert o renovat gestions altres sales com la sala Ars (al darrere del Borràs) o la Pangolí, a Gràcia. També ha obert i tancat un espai insòlit com el de La Quàntica d’Arnau Vilardebò. En tot cas, els casos seleccionats són els més significatius per la seva ambició artística.
Una de les claus per entendre la proliferació dels espectacles de monologuistes i altra comèdia és el tancament del Club Capitol, coincidint amb el confinament de la pandèmia, el 2020. La propietat havia decidit molts mesos abans la no renovació de l’espai on hi havia la sala Pepe Rubianes (700 espectadors) i la Sala 2 (250 localitats). En la seva última temporada completa va sumar 113.563 espectadors, el 5% del total de Barcelona, segons dades d’Adetca. Van recaptar 2,7 milions d’euros a taquilla. Avui, el Capitol (conegut popularment per Can Pistoles per l’època en què s’hi projectaven pel·lícules d’indis i vaquers) continua tancat, quatre anys més tard. Sembla que la propietat prova de vendre tot l’edifici en bloc. En aquesta operació ha deixat de percebre un lloguer, que no devia ser gens testimonial. També la Sala Muntaner va estar tancada des del 2018 fins que, fa poc més d’un mes, ha reobert com a Teatre Muntaner. El gestiona un equip comandat per Sandra Reyes i Toni Cano que disposa de l’espai en règim de lloguer. La seva proposta és fer funcions de dijous a diumenge. Dissabte fan tres representacions i divendres i diumenge, un parell. Aspiren a fer-ne una segona, en hora golfa, les nits de dijous per aprofitar al màxim la sala. Ea volen convertir en la referència de la Casa de la Comèdia a Barcelona gràcies al seu èxit d’improvisacions Corta el cable rojo (que es manté com a hit a la cartellera de Madrid i que, a Barcelona, fins ara, feia actuacions puntuals a l’Apolo). La veritat és que l’univers de monologuistes del Capitol s’ha recol·locat també a les sales de gran format. Va ser la fórmula que va trobar el grup Balañà per mantenir la nòmina de còmics (traslladant les funcions al Borràs). Però ara també es troben molts d’aquests títols a cartelleres com La Villarroel, l’Aquitània, el Goya o el Poliorama. Majoritàriament, entren en franges horàries dobles. També el nou Molino (que gestiona l’equip del Cruïlla) planteja una triple sessió per donar al màxim de rendiment i oferta a la sala de dimensions de bar concert. Aquesta sala dedica les nits de dimecres, precisament, als monologuistes catalans amb el programa Hilària Club (combos de quatre artistes diferents cada dimecres per conèixer nous especialistes en el gènere).
Diversitat de procedències
Els equips que gestionen les sales consultades són molt diferents. La Sala Periferia Cimarronas (que lideren Silvia Albert Sopale, Iki Yos Piña Narváez i Jou Vega Villacis) es defineix com “un espai d’afectivitat política i d’amor negre; és un projecte d’economia solidària, una cooperativa sostinguda per persones negres, afrodescendents que té la certesa que la cultura és una forma de transformació”. Hi treballen cinc persones.
La Sala Àtrium ha passat de ser una sala d’exhibició a convertir-se en un centre cultural on investigar les aplicacions tecnològiques al teatre, on es puguin produir i exhibir espectacles i que també sigui un punt de trobada, un ateneu, amb un servei gastronòmic. Hi treballen sis persones a més de professionals i empreses que complementaran serveis.
Buganvilia Creacions Artístiques gestionen des de fa poques setmanes el Gaudí. En el nou projecte hi treballen cinc persones. A més de presentar els seus propis muntatges, també volen marcar una línia artística “amb els espectacles que es presenten”-
El Heartbreak Hotel el lideren ara Àlex Rigola i Mireia Pol. Inicialment hi era també Irene Vicente, que se’n va desvincular per poder arriscar en el seu vessant artístic. L’exdirector del Lliure prova de concretar el seu decàleg de direcció en aquest petit espai de Sants. Molt veïnat l’ha confós amb un hotel: li falta temps per fer-se imprescindible al barri. El sector teatral i el públic professional l’han posat de seguida al seu mapa per una programació austera i precisa. El seu objectiu és que el 60% de les funcions sigui de companyies convidades. Hi ha quatre persones treballant-hi.
El Teatre Texas neix de la indignació pel tancament del cine Texas, que liderava Ventura Pons. Entusiastes com Isona Passola (productora de cinema i presidenta de l’Ateneu Barcelonès) i Anna Rosa Cisquella (Dagoll Dagom) han mantingut la vessant de cinema amb personalitat i han reconvertit dues sales en un espai per al teatre. Barc Comunicació (que va gestionar un temps l’Aquitània) i la Sala Flyhard són alguns d’altres còmplices teatrals. Programen, principalment, un teatre de reposició d’èxit, que els ha donat molt bones ocupacions en el primer any. Hi ha una connexió forta amb el barri.
El Raval, avui és una incògnita. Pep Tosar va gestionar durant un grapat d’anys el Maldà, fins que la propietat no li va renovar el lloguer. Ara, aspiren a un espai diàfan d’una capacitat major que la sala del carrer del Pi. Les produccions de Tosar han passat aquests anys per sales com el Goya o el Romea i fa dues dècades era un habitual de la Sala Muntaner.
A El Molino ha arrencat l’aventura del grup Cruïlla. Insisteixen amb la fórmula de concert i tauletes de menú selecte. La seva intenció és fer dos sessions de concerts i obrir-ho com a club, una aventura que ja van intentar els anteriors gestors d’El Molino (amb la revista coma cartell principal) i també l’oblidat Teatre Principal, el degà a Barcelona, que continua tancat.
Aixecar la persiana costa més de 10.000 euros al mes
De les 8 sales consultades (4 tenen un aforament de 51 a 100 espectadors; 3, de 101 a 200, i el Teatre Muntaner, 246 localitats), totes calculen que aixecar la persiana costa més de 10.000 euros. Per poder rendibilitzar-ho al màxim, tothom preveu dobles i triples sessions, a excepció de la Sala Cimarronas (que, de fet, ofereix productes a la venda i té un petit servei de bar com a complement al teatre).
Totes les sales (excepte El Molino) pretenen vincular espectacles propis a la seva programació. En una pregunta que no apareix en aquesta enquesta, se’ls demanava quin cost, de mitjana, calculaven que podria suposar una producció per a la seva sala. El 71% de les sales productores calculaven costos per sobre de 30.000 (n’hi ha un que apunta 70.000!). Només dues sales són més prudents: una admet que varia molt en cada projecte i l’altra fa un càlcul d’11.000 a 21.000 euros. També és cert que les produccions disposan d’un canal específic d’ajudes de Cultura.
Deu intèrprets per a 160 butaques, 5 actors per a 85
La proporció intèrpret/dimensió de la sala fa molt més arriscada una producció. Ara mateix, hi ha dos exemples valents: per una banda, el musical Lizzie (a la foto de Laula Guerrero), al Gaudí, en què intervenen 10 intèrprets (4 actrius i 6 músics) per a un aforament de 160 localitats. Les Biaix, que hi va convidada, disposarà d’un percentatge de la taquilla, per compensar tot l’equip. El cas de Glengarry Glen Ross, a la sala Heartbreak Hotel, també és de risc, perquè és una producció de la sala amb cinc actors per a només 85 localitats. Possiblement, posteriorment, la sala podrà fer-ne una gira a catxet que ajudi a compensar les despeses.Els dos títols són molt suggestius i és un luxe assistir-hi. Els temes també són agosarats: Lizzie s’inspira en un true crime del Massachussets del 1892 en clau de musical gore i el text de David Mamet fa escarni del capitalisme salvatge.
Raval, Gènesi i un grup d’artistes volen obrir aviat
El 2025 continuarà sent un any d’obertura de sales, si més no segons les previsions dels seus impulsors. Pep Tosar i Evelyn Arévalo busquen finançament per a la transformació del Teatre del Raval. Depenent del ritme de reforma, la sala podria obrir la temporada vinent, com esperen els seus impulsors. Encara no s’ha fet públic el projecte d’inaugurar un teatre en un edifici històric de notable càrrega simbòlica que s’obriria a principis de temporada a Barcelona. El col·lectiu que ho impulsa no ha volgut concretar gaire més, tot i que hi ha mig centenar de professionals “molt destacats del teatre barceloní” i, per força, es difondrà un projecte d’abast en els pròxims mesos.
També l’empresa Focus calcula estrenar el 2026/27 el seu primer teatre de construcció. Es dirà Gènesi (per homenatjar la companyia de teatre amateur que va ser la llavor de la productora més potent a Catalunya i que té molt pes a l’Estat espanyol) i estarà als antics tallers del carrer Àvila, al Poblenou, molt a prop del TNC.Finalment, el Teatre Arnau hauria de començar les obres de reforma el primer trimestre del 2025, segons es previsions municipals. D’un teatre que va adquirir l’Ajuntament el 2011 i que no ha desencallat fins fa pocs mesos, després de vàries propostes parlades i, fins i tot, aprovades, costa encertar quina podria ser la data d’inauguració.
