Escriure a la presó

Dis­po­sem d’uns quants reculls de car­tes escri­tes des de la presó. Algu­nes, com les d’Anto­nio Gramsci i Václav Havel, mos­tren una ele­vada qua­li­tat literària i humana. Dis­po­sem també de car­tes envi­a­des des d’una presó on, fins fa pocs anys, van viure una llarga tem­po­rada tots els nois del país. Recor­dem el que escri­via Gabriel Fer­ra­ter des del cam­pa­ment mili­tar: “Avor­ri­ment: és supor­ta­ble. Calor: no és supor­ta­ble. Dis­ci­plina: és defu­gi­ble. Angúnia: no és defu­gi­ble.”

Hem sabut que a Alcalá-Meco, Estre­mera i Soto del Real el pro­blema no és la calor sinó el fred. Sabem que els pre­sos miren d’evi­tar l’avor­ri­ment (i aquí és fac­ti­ble aju­dar envi­ant-hi car­tes) i que fan el pos­si­ble per no cedir a l’angúnia (de la dis­ci­plina pre­fe­reixo no par­lar-ne). Des d’una altra for­ta­lesa, escriu a la mare el pro­ta­go­nista d’El desert dels Tàrtars, de Dino Buz­zatti: “Com fer-li enten­dre la sor­di­desa d’aque­lles parets, aque­lla impre­cisa atmos­fera de càstig i d’exili, aquells homes estran­gers i absurds?”

No sabem, en canvi, com escriure als pre­sos. De Dino Buz­zatti hem après que sem­pre estan pit­jor del que expli­quen a les car­tes i Oscar Wilde ens ha adver­tit que el pit­jor de la presó és el silenci (la soli­tud només és bona quan la bus­quem). I, amb tot, els que som fora no sabem què escriure als que són tan­cats que no sigui obvi, repe­ti­tiu, cir­cu­lar. Veiem com més d’un delinqüent decla­rat s’estal­via la presó, i en canvi ningú podrà com­pen­sar els dies que hi han pas­sat uns homes i dones empre­so­nats sense judici per haver pres deci­si­ons polítiques després de gua­nyar unes elec­ci­ons polítiques.

Com que som un país petit, hem coin­ci­dit amb més d’un d’aquests homes i dones, hi hem par­lat, i podem afir­mar amb orgull que for­mem part d’una mateixa xarxa, tei­xida amb amics, veïns i fami­li­ars, feta de con­ver­ses, de records amb cara i ulls. I, tan­ma­teix, no sabem ben bé què dir-los.

He relle­git Oscar Wilde, que a la presó va des­co­brir que “el vici suprem és la super­fi­ci­a­li­tat”. Ho repe­teix unes quan­tes vega­des a la llarga carta que hi va escriure i que va titu­lar De pro­fun­dis. En copio un frag­ment: “La vida de la presó, amb les res­tric­ci­ons i pri­va­ci­ons inter­mi­na­bles, et fa rebel. El més ter­ri­ble no és que et tren­qui el cor –els cors s’han fet per tren­car-los–, sinó que te’l torni de pedra.”