Art

D’Ara i d’Aquí

maria palau

Creació d’afectes

L’art no és només un espai de producció d’objectes. També ho és de coses intangibles; per exemple, d’afectes. Aquesta és la història entranyable, tendra, divertida i molt rocambolesca que ha unit dos artistes antagònics, la nit i el dia, vaja: Jordi Bernadó i Quimet Sabaté. El primer, de reconegut prestigi, no necessita presentacions. El segon, sí, tot i haver dedicat una vida ja octogenària a la pintura.

Bernadó (Lleida, 1966) el va conèixer per casualitat el 2010 mentre preparava el projecte La Rambla In/Out per a l’Arts Santa Mònica fent tàndem amb un altre fotògraf, l’italià Massimo Vitali. La idea era retratar la Rambla des de dos punts de vista: de l’exterior se n’ocupava Vitali; de l’interior, Bernadó. L’un havia de fer carrer, l’altre, picar portes de llocs amagats. Una de les portes que va picar, en l’intent de penetrar en la Rambla més secreta, va ser la de l’estudi dels germans bessons Sabaté. En Quimet, pintor; en Joan, el seu mànager. Tots dos, inseparables i ben particulars.

Al seu taller, situat al capdavall de la Rambla, Bernadó es va trobar un escenari bigarrat que el va fascinar. Era un cau poblat de pintures eròtiques i bibelots diversos passats pel sedàs d’un surrealisme exageradament dalinià. Més dalinià que Dalí. Quimet Sabaté va tractar el geni empordanès (els va presentar un altre surrealista, Àngel Planells) en una data llunyana, i per sempre més li ha rendit homenatge. El seu estudi és un món kitsch, estrident i sobrecarregat que fa les delícies dels turistes que omplen dia sí i dia també la popular artèria barcelonina. Els ha venut pintures a carretades. “El meu germà i jo hem viscut de la pintura, no hem hagut de treballar mai. I, si vols que t’ho digui, hem viscut molt bé”, explica.

Amb el permís dels Sabaté, Bernadó va incloure les imatges d’aquella cova d’Alí Babà en l’exposició del Santa Mònica. I com a agraïment els va regalar un llibre de fotografies seves, Welcome to Espaiñ. Aquesta història, ja per si mateixa curiosa, s’hauria pogut acabar aquí. Però la sorpresa va ser quan li van demanar si podien inspirar-se en les seves fotografies per fer una nova col·lecció de pintures.

Aquest cop, doncs, va ser Quimet Sabaté el que es va apropiar de l’univers artístic de Bernadó. I va fabricar desenes i desenes de pintures en les quals es reconeix clarament l’esquelet de les fotografies de Bernadó, però tot el que el farceix és pura subversió. A Welcome to Espaiñ, furgava en els tòpics espanyols des d’una mirada irònica però també afectuosa. Les fotografies mostren fragments d’una realitat que genera sospita, dubte i ambigüitat. Invoquen paisatges d’una buidor i d’un silenci que desperten tanta estranyesa com melangia. Són reals, però d’una realitat que resideix en un lloc recòndit. Sabaté va omplir els seus llenços de tot allò que Bernadó nega en les seves imatges, és a dir, la cosa explícita, òbvia i de significat monolític.

El simpàtic i estrambòtic duo artístic presenta ara el seu experiment a la galeria Senda de Barcelona, que han batejat amb un títol manllevat del rètol que presideix l’estudi dels Sabaté: “The spirit of imagination”. Un experiment en el qual els valors de l’art s’han diluït en els de l’amistat. El joc no només s’ha traduït en dos lots d’obres incompatibles, d’essències oposades, sinó també en afectes entre els dos artistes. Sabaté va perdre el seu germà fa dos anys i, deprimit per la seva absència, va deixar de pintar. “Tenia un do per vendre la meva obra; sense ell, he perdut les ganes de seguir...” Bernadó ha sigut una presència lluminosa sobtada als seus 81 anys. Torna a somriure. L’art també és això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.