Veus d'or

la pri­mera meda­lla d'or de sant pol. El Cor Ger­ma­nor ha obtin­gut la pri­mera meda­lla d'or que atorga l'Ajun­ta­ment de Sant Pol per la seva tra­jectòria al ser­vei de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes i per haver dut el nom de Sant Pol arreu del ter­ri­tori.

Dilluns pas­sat, 25 de gener, l'església de Sant Pol aco­llia l'última actu­ació del Cor Ger­ma­nor. Els qui hi van assis­tir par­len d'un ple abso­lut, i fins i tot sem­bla que hi va haver gent que va mar­xar per falta de lloc. Hi actu­ava l'Orques­tra de Cam­bra de l'Empordà en el marc del cicle de con­certs de les Volan­des Sant­po­len­ques. Però en rea­li­tat va ser una jor­nada de lluïment dels mem­bres del Cor Ger­ma­nor i la millor manera d'aco­mi­a­dar-se del seu públic després de 62 anys d'història mar­cada per la defensa de la llen­gua i del país, que sem­pre ha estat la seva fita. Van inter­pre­tar tres peces i van rebre la pri­mera meda­lla d'or que atorga l'Ajun­ta­ment en reco­nei­xe­ment a la seva tasca a favor de la cul­tura cata­lana. El direc­tor de la for­mació, que ho ha estat durant cin­quanta anys, Edu­ard Estol, no amaga l'orgull d'haver aban­de­rat un grup hereu dels Cors Clavé en què encara s'hi podien tro­bar veus que ja van començar el mateix dia de la seva fun­dació, el 29 de desem­bre del 1947. «Abans d'aquesta data hi havia dos cors a Sant Pol amb una certa riva­li­tat, però després de la Guerra Civil va ser Anto­nio Sau­leda qui va tor­nar a revi­far l'acti­vi­tat i es va arri­bar a reu­nir una sei­xan­tena d'homes», indica, i pun­tu­a­litza que des de lla­vors «inin­ter­rom­pu­da­ment» el Cor Ger­ma­nor es va man­te­nir en actiu pro­ta­go­nit­zant les tra­di­ci­o­nals cara­me­lles per Pas­qua. Tot i això, el temps no per­dona i la tra­jectòria del Cor Ger­ma­nor es va veure afec­tada des de fa uns vuit anys per la falta de noves incor­po­ra­ci­ons que pogues­sin subs­ti­tuir els can­tai­res més grans. «No ens podíem man­te­nir eter­na­ment, perquè ja hi ha gent que supera els 80, alguns a qui els falla la veu i d'altres que s'han de moure amb bastó. Era millor aca­bar amb dig­ni­tat», asse­nyala, fent memòria que va ser el mes de maig pas­sat quan en una assem­blea es va deci­dir dis­sol­dre la for­mació. «Els joves tenen una oferta lúdica tan àmplia que era molt difícil que s'interes­ses­sin per for­mar part d'un cor», diu con­vençut.

I quin ha estat el secret de l'èxit? «Doncs suposo que el fet de ser només homes també ha faci­li­tat les coses, perquè no teníem les obli­ga­ci­ons de les dones, i això de tro­bar-se set­ma­nal­ment per assa­jar ens per­me­tia sor­tir de casa», aven­tura. Estol comenta que, entre d'altres, un dels prin­ci­pals objec­tius dels Cors Clavé en la seva cre­ació va ser treure els homes dels cafès i ator­gar-los una acti­vi­tat dife­rent i engres­ca­dora que els man­tingués entre­tin­guts. «Quan jo em vaig fer càrrec del cor, l'any 1960, encara hi havia homes que eren anal­fa­bets i que apre­nien la lle­tra de les cançons a còpia de repe­tir les parau­les», diu Edu­ard Estol, que manté que els temps més com­ple­xos i alhora emo­ci­o­nants per a la for­mació coral van ser els dels anys sei­xanta i setanta. «Cantàvem cançons amb lle­tres força atre­vi­des per l'època, però com que ho fèiem en català la Guàrdia Civil que ens venia a con­tro­lar no les ente­nia!», explica fent una ria­lla, i afe­geix sense embuts: «Ha estat una experiència excep­ci­o­nal.» Sens dubte.