La pervivència de la paraula

El 4 de febrer de 1939, el general Camilo Alonso Vega, com a màxim responsable de les tropes d’ocupació franquistes, va prendre possessió de l’ajuntament de Girona i, des del balcó de la casa de la vila, va proclamar: “Venimos trayendo pan, justicia y perdón.” Es tracta de la típica fraseologia franquista, tan retòrica com enverinada. Poques hores després es produïen les primeres detencions. L’escenari va esdevenir, doncs, aterridor; i l’escriptor Carles Rahola, que havia declinat emprendre el camí de l’exili, va decidir refugiar-se a casa del seu consogre, l’advocat Francesc Franquesa. Malgrat tot, el governador de Girona, Antonio F. Correa Véglison, li va fer saber que no calia que s’amagués més, per la qual cosa va tornar a casa seva i va reprendre la seva activitat a la Diputació Provincial. Precisament va ser allí, el 17 de febrer, on van trobar-lo els agents de la policia. El motiu de la detenció no era cap denúncia particular, sinó la localització d’una carta dels anys de la guerra en la qual Darius Rahola demanava al comissari que deixés tenir un aparell de ràdio al seu germà Carles, a qui qualificaven com a “publicista avanzado y redactor de El Autonomista”. La detenció es va convertir en l’excusa per escorcollar la casa, de la qual només es van endur tres cartes i un recull de les cròniques radiofòniques de l’antic secretari del president Macià.

Durant l’interrogatori a les dependències policials, Carles Rahola va haver de donar compte de la seva actuació política “antes y después del Glorioso Alzamiento Nacional” i va destacar que no havia militat en cap partit polític i que “como funcionario era adicto al Régimen y a la Generalidad a la que pertenecía”. El relator, però, emfasitzava expressament que havia estat “redactor del periódico rojo separatista L’Automista”; una etiqueta que només podia fixar-se des de la més profunda ignorància o malícia. Fos com fos, l’endemà de la detenció el seu cas va ser traspassat al jutjat militar número 2 de Girona i ell mateix i Josep Camps Nonell, que també apareixia citat en la carta de Darius Rahola, van ser reclosos al seminari de Girona, habilitat com a presó provincial.

Els informes que van començar a amuntegar-se en el procediment militar, que es va instruir en només set dies, ja feien presagiar un càstig exemplar. El de la Guàrdia Civil, per exemple, el qualificava com un “militante destacado de Izquierda catalana, habiendo hecho una intensa labor de propaganda en pro de la causa marxista, la que ha ensalzado por todos los medios, incluso por la prensa, siendo activo colaborador revolucionario en el periódico El Autonomista, en el que en todos sus artículos ha hecho una vergonzante y sistemática campaña contra el Glorioso Movimiento Salvador”. L’escrit també adjuntava un article del 1938 titulat El heroísmo en el qual, suposadament, es posava de manifest “su peligrosidad y convicción marxista”. Les declaracions dels testimonis van ser, en canvi, molt més favorables. El darrer va ser l’alcalde de Girona, Joan Tarrús, que va destacar que coneixia Rahola i que li mereixia “muy buen concepto como persona, y siempre había observado una conducta intachable”.

L’1 de març es va celebrar el consell de guerra, que no només incloïa Carles Rahola sinó set persones més. El fiscal militar va qualificar-lo com “un separatista inteligente y, por tanto, más peligroso”. A més a més, va destacar que havia gosat aixecar la veu contra les tropes italianes i alemanyes que havien ajudat Franco. En la sentència, que es va donar a conèixer aquell mateix dia, es condemnava Rahola a la pena de mort i es referenciaven els articles en els quals “alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”. A part de l’article El heroísmo, se’n citaven dos més, Refugios y jardines i Contra el invasor; tots tres amb un contingut ben típic de la publicística de la guerra. Malgrat el vot particular del tinent coronel Fernando Casas i les peticions d’algunes persones distingides, el 14 de març va arribar a Girona “el enterado” de Franco. L’endemà, la data assenyalada per a l’afusellament, Rahola va escriure a la seva dona per demanar-li que es preservés “el millor de la meva obra”. De fet, aquell 15 de març, el franquisme va aconseguir assassinar una persona innocent, però no va poder derrotar el seu llegat, la paraula escrita.