El xim-xim Pol

Els huracans no tenien cap nom propi que els distingís: durant anys els huracans només eren huracans. Aquesta paraula prové del taïno, una de les llengües que es parlaven a les Antilles –que és on sol haver-hi huracans, sobretot de juny a novembre.

Primer es formava una depressió tropical, amb pluja i vent notables; després augmentaven la pluja i el vent, i la depressió es convertia en tempesta; finalment apareixia l’huracà que, si els antics l’haguessin pogut veure des d’un satèl·lit, hi haurien percebut unes grans nuvolades en forma d’espiral i, al centre, un ull amenaçador. Vist des dels llocs tradicionals, la força del vent era brutal i les pluges, torrencials. Aleshores pujava molt el nivell del mar i els danys que provocaven els huracans arribaven a ser catastròfics.

Com que els noms canvien segons l’espai, qui diu huracans a les Antilles, diu tifons al mar de la Xina i al Pacífic occidental, i diu ciclons a l’oceà Índic i al sud del Pacífic. Però el que és important és que, durant anys, els huracans i companyia no tenien cap nom propi sinó un mot comú que els comprenia tots.

Tanmateix, el 1953 va començar el bateig de tempestes tropicals. Els nord-americans en van ser els artífexs. Els noms femenins eren exclusius, fins que un dia, vint-i-cinc anys després, algú es va queixar (amb raó): ¿per què els efectes catastròfics dels huracans han d’anar sempre associats a noms femenins? Per favor: alterneu els noms femenins amb els masculins! Amb bona voluntat es va engegar la maquinària de la perspectiva de gènere, amb tot un sistema definit però complex: caldrien sis llistes de noms amb vint-i-un noms per llista, un de femení i un de masculí alternats, i cada sis anys es tornaria a començar per la primera llista. Potser recorden l’Ophellia i el Philippe! Són de la llista 3.

I si un huracà provoca víctimes mortals? Doncs quan això passi, en retirarem el nom i el substituirem per un altre del mateix gènere i amb la mateixa lletra inicial. I si...? Si què? Els casos es van anar tractant amb cura. El Centre Nacional d’Huracans dels Estats Units, per exemple, es va entendre amb l’Organització Meteorològica Mundial perquè les llistes s’afinessin i es coordinessin. Així, els noms dels huracans de l’oceà Pacífic nord-oriental es recullen també en sis llistes, però en aquest cas hi ha vint-i-quatre noms per llista, i aquests noms alternen el gènere gramatical amb els noms dels huracans de l’oceà Atlàntic nord. Quan el nom de l’huracà del Pacífic és masculí, el de l’Atlàntic és femení.

La sorpresa és que altres ens nominalitzadors hi diuen la seva: per exemple, el Centre d’Huracans del Pacífic Central, a Honolulu, i el Centre de Tifons de Tòquio. Des de l’1 de desembre s’hi ha afegit també l’Agència Estatal de Meteorologia, que posa nom a les borrasques profundes que passin per Espanya, França i Portugal. Potser recorden l’Ana... i el Bruno! La febre dels noms ens portarà algun dia a parlar de la plugeta Arlet o/i del xim-xim Pol.