Els ulls de la mort

“Perdono tothom i a tothom demano perdó. D’acord? No feu massa safareig.” Amb aquesta nota s’acomiadava Cesare Pavese de la vida l’agost del 1950 quan, després de rebre un prestigiós premi, es va suïcidar endut per la tristesa quan el va abandonar Constance Dowling, amb qui havia mantingut una relació d’anys.

Si bé és cert que la llista de poetes suïcides és extensa –Karyotakis, Storni, Plath, Ferrater–, també ho és que Pavese és el més recordat. Home marcat tota la vida per depressions i angoixes, la seva poesia va madurar des del realisme estremidor de Lavorare stanca (Treballar cansa) fins a la nuesa essencial de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que fou objecte d’una traducció meva el 2008. Potser aquest llibre és un dels pocs de la literatura que apleguen més dramatisme i malestar existencials. Una autèntica obra d’art total en el dolor.

La primera part, La terra i la mort, és un esposori de l’autor amb la terra. Transmutant l’estimada en mar, en aire, baladre i atzavara, Pavese expressa el sofriment i la mort que l’assetgen des d’una perspectiva tel·lúrica. Tot el llibre s’erigeix com un immens anunci de la desolació, l’abandó i el neguit profunds que prediuen l’adveniment de la dona de la veu ronca que arriba del mar i porta la mort en la mirada, símbol definitiu de la immediata destrucció del poeta.

Aquesta part deixa pas a deu poemes més aplegats sota el títol de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls en què Pavese es dirigeix sense mediacions a Constance. Una amant que prescindeix de l’alegria antiga i que l’abocarà a l’abisme, on descendirà en silenci, amb un son pregon. Després de les pàgines finals de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls ja no hi haurà res. Només el buit, la mort del cos i l’extinció de l’ànima. El llibre representa, doncs, un tot conclòs en si mateix: el bé radical del poeta i un testament signat per l’amor que es resisteix a desaparèixer en l’oblit.

En l’infinit viatge del llibre Pavese s’entesta a datar els poemes com si així hi hagués un referent més a què agafar-se quan el suïcidi compleixi la seva secreta missió: posar de manifest a Constance que ha estat ell l’únic responsable de l’extinció de qui estimava, una contribució a la mediocritat del món. Potser el que va inspirar aquest llibre fou un acte de mediocritat, però el resultat final, el que restarà per sempre, és una de les aportacions més esplèndides a la immortalitat de l’amor viscut com a tragèdia. “Serà com veure en el mirall un rostre mort, com sentir un llavi clos. Baixarem a l’abisme, muts.”