Una rèplica lúcida i fidel

Com els viat­ges en el temps, Hollywood plan­teja les sagues avançant cap al futur o fent un salt enrere en el temps (les ano­me­na­des preqüeles). En el cas de Blade Run­ner, un dels cims de la ciència-ficció, la seqüela ha tri­gat 35 anys a estre­nar-se (Rid­ley Scott no és un cine­asta espe­ci­al­ment afi­ci­o­nat a repe­tir-se) i se situa 30 anys després del film ori­gi­nal. Un recurs pràctic per apro­fi­tar el carisma de Har­ri­son Ford, una de les grans estre­lles de Hollywood de les dar­re­res dècades, que va inter­pre­tar l’agent Rick Deckard el 1982. La mani­o­bra ha permès estal­viar en maqui­llatge i gua­nyar en rea­lisme: 35 anys després, Ford encarna un per­so­natge que té, si fa no fa, la seva mateixa edat. El 26 de gener surt a la venda en DVD i Blu-ray.

L’argu­ment té força simi­li­tuds amb la pel·lícula ori­gi­nal, que adapta un relat del mes­tre de la ciència-ficció Phi­lip K. Dick. Un dels guio­nis­tes, Hamp­ton Fanc­her, és també coau­tor (amb Mic­hael Green) del guió de la seqüela, pro­ta­go­nit­zada per Ryan Gos­ling en un paper pro­ta­go­nista simi­lar a Deckard: un detec­tiu que segueix la pista d’un cas rela­ci­o­nat amb els repli­cants (androi­des). La pel·lícula s’ambi­enta en un món con­ta­mi­nat, plujós, super­po­blat i immers en el caos. La inves­ti­gació de l’agent K (Gos­ling) el porta a recórrer una plan­tació, un Los Ange­les gegantí i caòtic, una zona de dei­xa­lles habi­tada per pros­crits, una fàbrica amb nens esclaus... Uns espec­ta­cu­lars esce­na­ris futu­ris­tes amb ecos dels espais per on es va moure Deckard, 30 anys abans, a la recerca dels repli­cants que s’havien rebel·lat con­tra la seva con­dició de robots amb data de cadu­ci­tat.

Rid­ley Scott s’ha posat per­so­nal­ment dar­rere la càmera en les con­ti­nu­a­ci­ons d’Alien (Pro­met­heus i Alien Cove­nant), l’altra gran saga de ciència-ficció del cine­asta britànic, però a Blade Run­ner 2049 ha optat per fer de pro­duc­tor exe­cu­tiu i cedir la batuta a un cine­asta bri­llant i en plena forma, Denis Ville­neuve. El direc­tor cana­denc ja havia enllu­er­nat en el gènere de la ciència-ficció amb La lle­gada, i aporta a aquesta seqüela la inten­si­tat dramàtica, l’atrac­tiu estra­nya­ment hipnòtic de les seves imat­ges i l’empa­tia emo­ci­o­nal del públic amb els per­so­nat­ges. Un plus per­so­nal d’ori­gi­na­li­tat per a una pel·lícula que evoca la banda sonora ori­gi­nal de Van­ge­lis a través d’un acu­rat tre­ball de Hans Zim­mer i Ben­ja­min Wall­fish i reprèn algu­nes de les temàtiques del film del 1982 i, de fet, de bona part del gènere de ciència-ficció: el futur del pla­neta i dels humans, el sen­tit de l’existència i la reflexió sobre la iden­ti­tat.