Paisatge interior

Un dels pla­ers més grans que pots sen­tir quan lle­gei­xes un lli­bre és dema­nar-te: “Com és pos­si­ble que a cap edi­to­rial no se li hagués acu­dit abans tra­duir-lo i publi­car-lo?” Una pre­gunta –i una satis­facció– que, per desgràcia, no es pro­du­eix gaire sovint. Al con­trari, sovint et pre­gun­tes exac­ta­ment el con­trari: “Com és pos­si­ble que a una edi­to­rial se li hagi acu­dit tra­duir i publi­car una obra tan fluixa quan hi ha tants autors de casa que segur que n’han escrit una de (molt) millor?”

Aquest volum de Miguel Torga, publi­cat per El Gall Edi­tor i traduït per Antoni Xumet Ros­selló, ha estat, sens dubte, una d’aques­tes grans, immen­ses des­co­ber­tes. Per més que als anys noranta del segle pas­sat va aparèixer en català La cre­ació del món, aquesta no l’havíem pogut lle­gir en el nos­tre idi­oma, encara.

En un prin­cipi, ave­sats com estem a una lite­ra­tura (o, pot­ser, n’hauríem de dir, sim­ple­ment, lec­tura?) més d’entre­te­ni­ment, de dis­tracció, ens sob­tarà o ens cos­tarà entrar-hi. Sobre­tot perquè, al cos­tat de la velo­ci­tat, de la ràpida posada en escena dels per­so­nat­ges i de la situ­ació, de la pre­sen­tació del ver­ti­ginós argu­ment que des­ple­garà l’autor davant dels nos­tres ulls ansi­o­sos d’emo­ci­ons i de sor­pre­ses, el ritme és tan pau­sat i aco­lli­dor com el de la poe­sia; aquell ritme que reque­reix (i agra­eix) una pre­dis­po­sició d’espe­rit ama­tent i cal­mada.

De l’espe­rit, perquè el gran poeta por­tuguès és a través de la seva ànima que ens parla, d’aquesta ànima seva, dotada d’una sen­si­bi­li­tat exqui­sida i d’una visió que veu molt més, que va molt més enllà del que veu, de les apa­ren­ces, de la superfície de les coses i del pai­satge, del que hi ha dar­rere el que sem­bla que hi hagi; perquè amb la seva escrip­tura, con­cisa, exacta però alhora deta­llista, no ens des­criu tant les coses i els llocs com l’ànima de les coses i dels llocs: aquell seu alè (sovint invi­si­ble) que els fa ésser com són.

El seu lli­bre no és (per dir-ho amb més exac­ti­tud, no és, només) una guia de Por­tu­gal i, encara menys, una guia de viatge a l’ús, sinó, en tot cas, una guia de viatge inte­rior. Inte­rior per, almenys, dues raons. Pri­mera, perquè Torga no ens des­criu tant Por­tu­gal sinó el seu Por­tu­gal, el país que la seva manera de veure (i de viure) el món, el seu jo, el seu irre­em­plaçable ésser-en-el-món, ha anat fent seu. Segona, perquè a través del seu prisma espi­ri­tual el que ens pre­senta no és el país físic sinó l’ànima del país; no el que és o el que sem­bla, sinó com viu, com res­pira, com batega.

Un país on per­so­nes i pai­satge es con­fo­nen i es con­for­men mútua­ment, on el pai­satge ha anat fent les per­so­nes com són i on, com a torna, les per­so­nes també han anat trans­for­mant el pai­satge on viuen, li han anat trans­fe­rint el seu tarannà, la seva ànima, on país i pai­sa­natge es retro­a­li­men­ten: “Els habi­tants d’aquesta terra són incapaços d’obeir a res que els vin­gui impo­sat des de fora [...]. L’eco d’una ordre que sigui estra­nya a la seva har­mo­nia inte­rior llisca per l’escorça de les seves ànimes sense alte­rar-les.”

Una obra escrita amb la veu del cor que ens trans­met la imatge de “la gran­desa [més] autèntica”, de “[l’]inte­rior més pro­fund”, de “l’atmos­fera men­tal del por­tuguès” i de Por­tu­gal; de (tot) un món i de (tots) els que l’habi­ten.