Malgrat que Joan Ponç va morir el 1984 als 57 anys, Mar Corominas parla sempre del seu marit en present. I més de tres dècades després, encara s’emociona quan recorda molts dels moments que va passar amb el que és un dels artistes catalans més importants de la segona meitat del segle XX, convençuda que va ser companya (la seva segona esposa) d’una persona molt especial, que no feia distincions entre art i vida. “Era un geni i n’era conscient, però si li deien, se’n fotia”, assegura. Corominas, amb la serenor que dona el pas dels anys, ha escrit les memòries del temps que va passar amb Ponç, els últims quinze anys de la vida de l’artista, membre de Dau al Set. El resultat és el llibre Caminando con Joan Ponç, que acaba de publicar Agathos Ediciones.
Escriure aquest llibre ha estat una catarsi, una manera de tancar el dol o una reivindicació de Ponç?
Una mica tot però per mi era totalment necessari. També he descobert que m’encanta escriure, de manera que ara ja estic en un segon llibre que no tindrà res a veure amb aquest perquè serà una novel·la.
Com és viure amb algú que uneix vida i art? Per a una noia molt jove, estudiant d’història de l’art, com va ser la trobada amb un personatge com Ponç?
Per en Joan l’art és més important que la vida i vivia en funció d’això. És cert que les coses no eren fàcils en alguns moments. Ell era exigent, però jo quan vaig veure que era igual o més exigent amb ell mateix, em vaig acabar acoblant. Viure amb una persona així és apassionant, amb una vida que no era gens comuna, tot era molt intens. Per ell tot era una lluita, la seva vida era una recerca contínua. També era una persona molt jove d’esperit, ens portàvem bastants anys i en canvi jo no havia conegut mai un noi de la meva edat tan vital. Tot era diferent amb ell, començant per l’olor de trementina que ho impregnava tot. També és cert que el vaig conèixer molt jove i aleshores és més fàcil adaptar-te. Si l’hagués conegut als meus 50 o fins i tot als meus 40 anys, potser no hauria estat igual Uns dies després de conèixe’ns em va dir: “Jo vaig a mil per hora, si tu no vas a mil, et quedaràs pel camí.”
Diu en el llibre que Ponç creia en la màgia. Què vol dir?
Era una persona mística i creia que no tot el que veiem és la realitat de les coses. Es guiava per símbols. Quan el conec, el primer que li dic és si ha llegit L’art d’estimar, d’Erich Fromm, i ell pensa, “aquesta serà la meva dona”. Joan Brossa i ell es troben gràcies a un llibre oblidat en una farmàcia. Això no és cap casualitat. També estic convençuda que va pressentir la seva mort. Li havien fet un trasplantament de ronyó i tot havia anat bé però mor d’un infart. Feia un temps que pintava cementiris i la tarda abans de morir, em va parlar de molta gent i de coses que volia fer, que ara em fa pensar que ell sabia que es moria ja. Sempre va estar molt obsessionat per la mort, potser perquè va veure de prop la mort de la seva germana quan era molt jovenet. Sempre em deia: “Mar, la vida és molt curta, jo no tinc temps.”
Trobada mítica aquesta entre Joan Brossa i Joan Ponç a la plaça Molina. Va ser el germen de Dau al Set, no?
Sens dubte. En Joan, que havia estat deixeble de Ramon Rogent, ja pintava i fins i tot tenia marxant, però la trobada amb Brossa va suposar topar amb tot un món intel·lectual i sobretot el descobriment del surrealisme. La revista de Dau al Set va venir després i tots els membres van posar-hi la seva part, però l’estètica de Dau al Set és de Ponç. Per això sempre es diu que el més fidel a Dau al Set va ser Ponç.
Com va ser la relació després amb Brossa i Cuixart, per exemple?
Malgrat que artísticament van evolucionar de manera molt diferent, amb Brossa sempre es van respectar i, malgrat que no es veien assíduament, es visitaven de tant en tant. Tot era cordial. Passava també amb Modest Cuixart.
Explica en el llibre que, en canvi, la relació amb Tàpies es trenca totalment.
Sí, perquè Tàpies, que reconec que va evolucionar brillantment cap a l’informalisme, va declarar que el que havien fet a Dau al Set era postsurrealisme infantil. Això de renegar de Dau al Set, a en Joan li dolia i fins i tot hi ha un moment en què en Ponç i en Cuixart van planejar fer un llibre per denunciar tota aquesta manera de fer de Tàpies, que l’havia d’escriure Baltasar Porcel. Però, vaja, Ponç va anar sempre a la seva bola i tampoc li importava tant i ho van deixar córrer. El que encara no s’ha fet i seria necessari que es fes, és un estudi aprofundit de Dau al Set, sobre què va aportar al grup cadascun dels seus membres. Que es comparessin les obres d’uns i altres. Això aclariria moltes coses.
Per vostè, què va aportar Ponç a la història de l’art català del segle XX?
Una renovació brutal. Un món personalíssim, únic i diferent. Era dels pocs pintors del moment que tenien una paleta neta, tècnica que havia après de Rogent. Ell deia que primer s’ha aprendre de tècnica per oblidar-la després. Utilitzava colors purs, i els pinzells, quan es gastaven, els cremava i enterrava. Mai es va drogar –fins i tot recordo que un cop va fer fora de casa uns estudiants que fumaven marihuana– perquè deia que la seva droga era l’art. I els seus personatges sorgien del seu món interior. Els dimonis eren pura diversió.
Es divertia molt amb Salvador Dalí també, oi?
Sí, com que tots dos eren tan artistes es provocaven mútuament. Per exemple, com que sabia que a Dalí no li agradaven els animals, el Joan el visitava amb el nostre gat... En Dalí era molt normal en la intimitat. Un cop li vaig comentar que jo havia anat a Cadaqués amb la intenció de conèixe’l, i en canvi, en el seu lloc m’havia trobat Ponç. “Vas tenir molta sort”, em va dir. Molt maco.
Els problemes legals amb l’herència després de la mort de Ponç, entre vostè i la part que representa el fill (ja traspassat) de la primera dona de Ponç, Roser, i la neta (Associació Joan Ponç) han perjudicat la difusió de la seva obra?
Totalment. Han paralitzat moltes coses. I això que en Ponç va morir reconegut. Fins i tot, en els últims anys de la seva vida, tenia una presència mediàtica molt important, fins i tot a la televisió, un aspecte que a ell no li importava gens i a mi, en canvi, m’impressionava. Després de la mort, és com si es tornés a oblidar la seva obra. Però les coses ara estan més tranquil·les i no tenim altre remei que treballar junts. El 2014 vaig demanar públicament que es fes una retrospectiva de Ponç. La Pedrera va respondre i per això s’ha organitzat l’exposició, comissariada per Pilar Parcerisas, que ara acaba de tancar. Hi hem col·laborat tots. Estic convençuda, a més, que arribarà un moment que Ponç tindrà el reconeixement que es mereix, a l’altura dels més grans. A més de lluitar per la llibertat del nostre poble, penso dedicar la meva vida a lluitar per Ponç.