Intel·ligència espessa

Si una dona, un home o fins i tot un matri­moni de vells noten que són una càrrega econòmica i que dema­nen massa aten­ci­ons no està mal vist que se suïcidin per no ser una molèstia per als des­cen­dents. Això al Japó, a l’actual. Aquí, les per­so­nes grans, fins i tot les pobres i les malal­tes, s’afer­ren a la vida, com diu Antònia Carré-Pons, “de manera ins­tin­tiva”.

Quan el pare de l’autora del magnífic –diguem-ho d’entrada– recull de con­tes Com s’esbrava la mala llet va que­dar afec­tat per un ictus, ella es va haver de fami­li­a­rit­zar amb els entorns dels hos­pi­tals, dels casals d’avis i dels geriàtrics. “Escriure és viure i aquests con­tes par­tei­xen d’un fet vis­cut”, asse­gura. Vuit con­tes nar­rats des del punt de vista d’anci­ans –la pers­pec­tiva, la rea­li­tat, que ha vol­gut mos­trar–, però també d’una filla i d’un net, recu­llen l’obser­vació de Carré-Pons sobre aquesta època de la vida. “L’he escrit per sal­var-me a mi, per enten­dre el que li ha pas­sat al meu pare”, admet l’autora, que ha anat molt més enllà, dotant els relats d’un uni­ver­sa­lisme natu­ral, gens impos­tat, d’una anàlisi gens ensu­crada. No se’n riu dels vells, en abso­lut, però tam­poc els glo­ri­fica.

I ho fa amb un estil des­pu­llat, molt en la tra­dició de la lite­ra­tura russa que bé coneix, aro­ma­tit­zat d’Alice Munro. Unes nar­ra­ci­ons efec­ti­ves que diuen les coses, les situ­a­ci­ons, els sen­ti­ments, tal com són, però apor­tant una espe­rança de futur i un marge ampli per poder esti­mar, tor­nar-se a ena­mo­rar o, si més no, acon­se­guir una com­pa­nyia per al temps... que quedi.

Els tons varien, tot i que les sen­sa­ci­ons que ens trans­me­ten aques­tes nar­ra­ci­ons resul­ten uni­for­mes, perquè el tema està ben foca­lit­zat. Es poden lle­gir alte­rant l’ordre, però és reco­ma­na­ble man­te­nir el que ha triat l’autora o, si més no, dei­xar per al final l’últim, Punt de creu, boníssim ell sol, però sublim com a colofó de l’obra. Un conte ple de sim­bo­lis­mes ele­gants sobre el fil de la vida, de l’evo­cació –gens car­rin­clona– del record. Una dona refle­xi­ona tot con­tem­plant un qua­dre ina­ca­bat, fet amb punt de creu, que mos­tra una casa amb pai­satge i el capriciós cro­ma­tisme de l’existència.

“És l’edat del sur­re­a­lisme”. Per això hi ha molt d’humor, gens gro­ller, pot­ser un pèl negre, quan toca. Un humor que no vol ocul­tar l’espai on ens fa entrar l’autora, tot i que no ens ve de gust, perquè la pri­mera impressió és de decadència física i men­tal. La dels pares, la que ens espera a la can­to­nada, la que ja vivim. Pot­ser no cal suïcidar-se, però tam­poc girar-li l’esquena, com si no existís. I l’autora ens planta aquest pano­rama als mor­ros amb un acu­radíssim des­ple­ga­ment d’eines literàries.

És el setè lli­bre que publica, tots dife­rents, i per pri­mer cop de con­tes. Seria injust eti­que­tar aquest com el seu millor, però em per­meto la llicència d’opi­nar que, a mi, és el que més m’ha agra­dat. “[...] a la Llúcia l’ictus li ha can­viat el caràcter, tan espontània i ria­llera que era abans i ara se li ha tor­nar la intel·ligència espessa”. L’Antònia Carré-Pons la té ben fluïda, la intel·ligència. I per molts anys.