Més tenebrosa que psicològica

La directora Carme Portaceli ha tornat a la Sala Gran del TNC amb una peça que té una motxilla de referents. L’obra mítica de Mary Shelley va establir les bases de la ciència-ficció, des del moviment convuls del romanticisme. La necessitat vital d’expressar-se, de viure amb intensitat, implicava topar amb les normes morals establertes, ara fa 200 anys. Però Shelley, en comptes d’inspirar-se en homes llop o Dràcula, va optar per crear el primer home biònic, creat de desferres humanes per mans d’un científic. Per Shelley, aquest seria un Prometeu modern, un home que patiria sempre una tortura per culpa del destí. En comptes d’haver domesticat el foc, es rebel·lava contra l’evolució animal.Com traslladar-ho a escena? La directora s’ha servit d’una adaptació de Guillem Morales (Los ojos de Julia), en el que suposa el debut teatral del cineasta.

La Sala Gran, sovint, imposa una lectura per a un públic ampli. Per això, segurament, la peça peca d’una narrativitat molt lineal (sobretot en la primera part). És en la segona en què respira més el conflicte humanístic, la confrontació entre l’home i la creació que ha abandonat. Portaceli va arribar a Shelley a la vegada que amb Jane Eyre, de qui també va fer una adaptació al Lliure de Gràcia, amb molta sensibilitat. Però si a Eyre el discurs rebel és la bandera, a Frankenstein Shelley desapareix absolutament.La posada en escena recupera la cinta mòbil de Què va passar quan Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek (TNC, 2008). Permet un joc de moviment en quadres de quietud. Però sobta que algun mort hagi de sortir caminant després del seu epíleg. Àngel Llàcer és un Prometeu turmentat. Demostra el seu creixement com a intèrpret dramàtic, tot i que alguns cops el dramatisme de l’acció i l’amplitud de la sala l’aparten d’una contenció imprescindible. Lluís Marco és tendre en el seu paper de cec que acull una criatura gegant (un Joel Joan que es desplega i demostra àmplia coloratura interpretativa a partir d’un monstre ingenu) amb el cabell rapat. No manté la cabellera despentinada clàssica. Ha quedat massa pla, tot i les imatges puntualment tenebroses, de film de terror de sèrie B.