Un existencialisme que flota ingràvid

convertir els personatges en veus per parlar sobre la raó de l’existència, per filosofar, porta habitualment a un teatre espès, de discurs. La soledat, la mort, la buidor... són referents constants i d’una profunditat immensa.

Pablo Messiez sap girar la tesi com una truita. En el seu debut a Barcelona (només se l’ha vist puntualment, a través de produccions que han passat per festivals com ara el Temporada Alta, tot i ser una veu molt celebrada en la cartellera de Madrid, per exemple), amb un treball que remet a aquests abismes, però des d’un realisme màgic, trenca amb aquesta aridesa. Es manté l’estranyesa, però trama un muntatge doblat, que manté en contínua alerta als actors i al públic. Preciosa simfonia amb tocs vius i segones veus de presències que desplega el treball cap a racons insondables.

Aquesta partitura teatral l’han bastida conjuntament el dramaturg i director amb els membres de la Kompanyia del Lliure. El repte de Messiez era portar els actors a extrems mai transitats per ells. A uns no-personatges que extreguessin dels joves actors una forma que no haguessin descobert dins d’escena. Si ja és suggeridor veure com creixen aquests actors, encara ho és més amb aquest impuls dramatúrgic i que ho facin en conjunt. Perquè la coralitat és un dels mèrits d’aquest grup que va intercanviant els clàssics rols amb facilitat.

La proposta sap creuar dues històries en un mateix espai, crear una trobada en una mena de temps desplaçat. I sense cap codi crossa. És d’una certa estranyesa, similar al Ets aquí? de Javier Daulte (Romea, 2005). Messiez sap navegar molt bé per aquests viaranys d’ambigüitat, sap composar una peça en què ajunta trama i ordit sobreposant històries creuades. I deixant una sensació fresca, tot i la profunditat d’algunes de les seves rèpliques.