El gènere de les flors

El pintor i crític d’art Rafael Benet (1889-1979) va escriure a propòsit de les “artistes femenines” un article a La Veu de Catalunya (26.11.1933). A Suzanne Phocas la definia com a “muller de Metzinger” que “grava amb una sensibilitat delicadíssima” i “pinta també afirmant sempre les seves virtuts femenines”. Continua el crític d’art amb Germaine Labaye, “una altra pintora de les que han passat per Tossa ” i “dona de Roger Wild”. També parla de Graciela Aranis, fotògrafa i “muller del pintor Brignoni”, que també “dibuixa i aquarel·la delicats arabescos amb fantasia de col·legiala”. L’ús d’adjectius com delicat o conceptes com sensibilitat, definir-la a partir del marit o la infantilització característica de l’obra d’una dona artista –quan és un tret de les avantguardes– són alguns dels aspectes que va ressenyar de l’article Elina Norandi, comissària de l’exposició sobre Olga Sacharoff que es pot visitar fins al 2 d’abril al Museu d’Art de Girona. Definir el concepte d’estètica femenina, que el tòpic atribueix a temàtica floral; la poca presència d’obres de dones artistes en els museus i la seva invisibilitat al llarg de la història de l’art, com la que signa el quadre i no com la que posa, van ser algunes de les idees apuntades a la taula rodona Artistes d’avantguarda, dones emancipades, que va moderar Elina Norandi divendres amb la presència de Carme Clusellas, directora del Museu d’Art; Glòria Bosch, directora de la Fundació Vila Casas, i Àlex Mitrani, doctor en història de l’art. Va ser Mitrani qui, amb dues anècdotes personals, va exemplificar els prejudicis. Té un compte a Instagram amb un àlies i hi comparteix imatges que el seu interlocutor va considerar “pròpies d’una dona”. Dels retrats masculins que els prohoms no volien posar per a Olga Sacharoff, Mitrani va recalcar que són moltes hores “de ser observat, i no a tots els homes els agrada”. Glòria Bosch va parlar també de les dones artistes que, un cop casades, voluntàriament es van quedar en un segon pla, com Maria Girona. Es va reivindicar el nom “de dones entre homes” com el d’Amèlia Riera i també la feina de les “anònimes”, com la nissaga de dones pintores del gòtic, “sotmeses a un pare pintor”, que “a banda de moure els pigments”, més “d’una pinzellada havien fet”.