Quan són elles les que miren Dalí

“Gala és imprescindible per a la comprensió total de Dalí”, assegura Montse Aguer, directora dels museus dalinians i del seu centre d’estudis, que va aprofitar per recordar l’exposició que aquest estiu li dedicarà el MNAC. Però “la dama del castell” no és l’única dona que va ajudar l’artista a construir la seva imatge pública per mitjà de la fotografia. Al seu voltant, n’hi va haver moltes altres, la majoria silencioses, fugaces, quasi ignorades, que aporten una mirada potser no pas gaire diferent de la que van contribuir a divulgar els col·laboradors masculins de Dalí, des de Man Ray a Philippe Halsman, però que mereixen un lloc destacat, no només en l’imaginari dalinià, sinó en la història mateixa de la creació fotogràfica. Elles fotografien Dalí, la nova exposició de petit format del castell de Púbol, reuneix 48 retrats de Dalí realitzats per catorze autores que van enfocar-lo amb la càmera al llarg de la seva carrera, des del meravellós estiu de 1930 en què el jove pintor se sotmet amb un abandonament sensual a l’escrutini de Gala, fins a les mascarades hippies de finals dels anys seixanta que va perpetuar una noia que estiuejava a Cadaqués, la inèdita Michelle Vincenot, que va deixar testimoni del Dalí que ja es permetia parodiar la seva pròpia condició de fenomen de masses. Les fotografies que li va fer Gala el 1930, algunes al costat de Paul Éluard, són les que permeten accedir, ben mirat, al Dalí més natural, menys “construït”, a pesar que ell representi davant la càmera la posa de la seducció i ella, al seu torn, com escriu la crítica de cinema Imma Merino en el text de presentació del catàleg, documenti en certa manera el canvi de parella imminent. Però aquestes fotografies excepcionals, a banda de reflectir l’emergència esclatant de l’amor, permeten eludir la imatge de Gala com a musa per reivindicar-la també com a creadora. “Existia una Gala anterior a Dalí, molt interessada en la literatura, i que serà qui animarà l’artista a escriure i qui de fet li farà d’editora”, va subratllar Montse Aguer, que veu en aquesta nova proposta un “canvi d’enfocament” de la fundació per donar visibilitat a les dones.

Algunes de les catorze fotògrafes de l’exposició, escollides pel fet que estan representades al fons del Centre d’Estudis Dalinians i presentades en un acurat muntatge del sempre solvent Pep Canaleta, van dedicar-se de manera ocasional a la fotografia, com la mateixa Gala o Yvonne Halsman, totes dues eclipsades pels seus companys, però d’altres són professionals de primera fila, com Karen Radkai i Martha Holmes, que havien treballat per a Vogue o Life, i Denise Bellon, Marcia Keegan o Suzi Embo, encara que no han tingut prou reconeixement, com tampoc Liselotte Strelow o Lies Wiegman, a penes conegudes fora dels seus països. D’altres han estat valorades per contribucions al món de l’art diferents de la fotografia, com Valentine Hugo, Anna Laetitia Pecci-Blunt o Gloria Braggiotti, però totes representen un model de dona lliure, moderna i creativa desatès fins ara en relació amb Dalí.

El treball de recerca que han hagut d’afrontar les comissàries, Bea Crespo i Rosa M. Maurell, ha estat meticulós i detectivesc, tenint en compte l’escassa informació disponible sobre moltes d’aquestes dones, enterrades sota l’acaparadora preeminència de la mirada masculina. De fet, han hagut de recórrer al testimoni de fonts vives que poguessin il·luminar la foscor a què han estat relegades i que són recollides en el magnífic catàleg editat per Àlex Gifreu, on poden apreciar-se algunes fotografies de Dalí no incloses a l’exposició, com la que li va fer la cineasta Agnès Varda el 1955 o la de Vivian Maier de 1955, un retrat excepcional que posa cara a cara, com diu Imma Merino, “l’home que va esforçar-se més a fer-se veure amb la dona que va fer més per no ser vista”. En tot cas, però, no sembla que hi hagués una “manera femenina” d’acostar-se a Dalí que traspassés la màscara, perquè en el seu cas la màscara era el retrat.