Tota una vida

Són vides entre­cre­ua­des i paral·leles. La de Pilarín i la de Roser Cap­de­vila. No fa gaire en aquest mateix diari par­la­ven d’un lli­bre de Cap­de­vila que feia un recor­re­gut per la seva vida i posava de relleu la manera de viure al país en la llarga post­guerra. Ara, Bridge ha tret un lli­bre que, tot i les seves diferències, manté força fami­li­a­ri­tat amb el de la cre­a­dora de Les Tres Bes­so­nes: Bayés de Luna, Pilarín. La meva vida, que recull un gra­pat d’anècdo­tes que ha vis­cut Pilarín o, en el seu defecte, les que ha sen­tit par­lar sobre els seus ances­tres. N’hi ha una que fa referència pre­ci­sa­ment a Cap­de­vila: més d’una vegada havien feli­ci­tat a Pilarín per la sèrie Les Tres Bes­so­nes, una cre­ació de la seva amiga i col·lega. “Hi ha paral·lelis­mes en els dos lli­bres, però la Roser s’ha cen­trat en la seva experiència, jo he pro­cu­rat expli­car anècdo­tes que em sem­blen diver­ti­des i curi­o­ses ni que fos­sin dels meus avant­pas­sats”, com quan un dels molts met­ges de família, visi­tant una família d’alta soci­e­tat al segle XIX, li pre­gunta a la nena malalta –en cas­tellà, com par­la­ven algu­nes famílies aris­tocràtiques cata­la­nes–: “¿Has hecho de vien­tre”, i ni fava del que li deia. “¿Defe­cado?”, “¿Ido al 100? “¿Hecho caca?”. Davant la nul·la com­prensió va inter­ve­nir la mare de la nena “Augusta-Car­lota, el doc­tor qui­ere saber si ha hecho boli­tas en el bos­que”. En altres pla­nes, Pilarín relata fets com la vegada que una parenta molt con­ser­va­dora, però que creia que s’havia d’aju­dar tot­hom, va pro­te­gir un jove Lluís Maria Xiri­nacs. L’anec­do­tari per­met res­se­guir els orígens i la vida de Pilarín, una existència en què tenen molta importància els met­ges i els artis­tes. Una de les bran­ques fami­li­ars està empa­ren­tada amb la nis­saga dels Vay­reda. Per donar més con­tundència al relat, Pilarín ha dibui­xat un arbre genealògic de la seva família

“En aquest lli­bre, m’aboco més al llen­guatge del còmic”, explica Pilarín. “Dels 900 lli­bres que he publi­cat, només he fet uns deu còmics, però és un llen­guatge que m’agrada molt.” El for­mat de l’obra és sin­gu­lar, amb unes mides que per­me­ten tre­ba­llar amb més niti­desa i uti­lit­zar el recurs del pri­mer pla. Nor­mal­ment, les il·lus­tra­ci­ons de Pilarín són esce­nes car­re­ga­des amb grans mul­ti­tuds, con­ti­nu­ant l’herència de dibui­xants com Opisso o Blanco. Cada anècdota ocupa tota una plana enca­rada amb una altra amb un petit text.