Vida i llenguatge

Ha fet classes durant tants anys, que encara avui, quan al Parlament europeu, on és diputat per ERC, algú se li adreça amb un respectuós “professor”, admet que s’infla d’orgull. Acompanyar en el coneixement és per a Josep M. Terricabras (Calella, 1946) una vocació tan arrelada, que l’ha adoptat com a divisa del seu nou llibre, Allò que som (Edicions de 1984): “No puc ensenyar a pensar, però m’agradaria que se’n pogués aprendre al meu costat.” Els 23 capítols breus d’aquest “llibre d’idees”, tal com el defineix, són invitacions, doncs, a aturar-se ni que sigui el temps de la lectura per afrontar-se a qüestions com ara la tolerància, la felicitat, la por, la identitat, la moral, la noció de veritat o la mort, sempre en un to proper i lluny de la pedanteria, per la qual Terricabras sent autèntica aversió: “Soc algú que ha pensat alguna cosa al llarg de la seva vida, i simplement la proposo. No suportaria passar per un dogmàtic o un predicador.” Per això, diu, hi cita pocs autors i, més d’una vegada, a través de referències camuflades (Kant rere el cel estrellat, per exemple) o de picades d’ullet per a qui vulgui copsar-les. D’altres citacions hi són, però, per un procés inconscient d’apropiació. En qualsevol cas, com assenyala en un dels textos, és bo assumir la insignificança del que som: “N’hi ha que es pensen que són molt importants i que mereixen molt més del que tenen, però la veritat és que només mereixem que es compleixin els contractes que hem signat. Que t’estimi algú, en canvi, és un obsequi.”

Encara que siguin en forma de píndoles, els capítols d’Allò que som es regeixen per un ordre intern intencionat que culmina, inevitablement, amb la mort. Terricabras admet que el greu l’accident de cotxe que va patir el 2011 li ha afinat la consciència del final: “Ferrater Mora ja deia que la mort simplement significa que cessa la vida. El matís és important, perquè posa l’atenció en allò que s’acaba, que és la vida, després de la qual deixem de ser: som absència. El que jo proposo és que s’aprofiti al màxim, aquesta vida que tenim, i després, que recordin la meva absència i plorin la meva no-presència.” La connexió amb la vida és, de fet, el fil conductor de tot el llibre, juntament amb el valor que Terricabras, expert en l’obra de Wittgenstein, concedix al llenguatge: “L’enraonar no és una capacitat més de l’ésser humà, sinó allò que justament ens fa humans. La mateixa construcció de la realitat depèn del llenguatge. Què és la llibertat? Què és la justícia? Són allò que en diem. No és com un arbre o una pedra que puguis anar a buscar en algun lloc. És en el llenguatge, que neix també la nostra percepció del món. Quan un nen pregunta ‘Per què s’ha enfadat la mama?’ està demostrant que ja ha adquirit consciència.”

És clar que el llenguatge també pot ser enganyós i tèrbol, però Terricabras alerta sobre l’error de confondre’l amb la retòrica i els seus adorns seductors, que en certs casos afavoreix, assegura, un “ús fraudulent del llenguatge, com quan Ciutadans parla de ‘comandos’ per referir-se als Comitès de Defensa de la República”. Inversament, afegeix, els polítics empresonats “continuen tenint vida gràcies al llenguatge”. El compromís polític no podia estar absent d’aquestes pàgines. “El poder està content quan no troba cap contrast ni cap oposició”, escriu en un dels textos. Per aquest motiu, invita a estar “sempre a l’aguait”, perquè “la dissidència forma part de la democràcia” i és, de fet, una via per la qual s’expressen les minories: “Que la majoria tingui el poder no vol dir que tingui raó, de la mateixa manera que tothom té dret a opinar, i això no significa que tothom tingui opinions bones.”