La figura de Francesc Sánchez i Carcassés (Palamós, 23 d’agost de 1957) surt d’escala. Els premis de Ràdio Associació 2018 el distingiran amb la menció d’honor com a “periodista impulsor de mitjans audiovisuals que s’ha convertit en referència del periodisme esportiu i de música popular a les comarques gironines”. Però aquesta és només una petita part d’un professional que ha fet premsa escrita, ràdio i televisió, que ha despuntat en el periodisme esportiu però que a la vegada és un entès en música catalana, a més d’un presentador, que destaca en les Havaneres de Calella. Un professional que ha fet de la comunicació rigorosa i sempre elegant el seu tret diferencial.
Estem davant d’un periodista, un locutor, un presentador, un expert en música catalana, un comunicador. Com es definiria?
Un vegada em van definir com a comunicador. Suposo que m’ho diuen perquè he fet moltes coses, més enllà del periodisme escrit... i d’aquest he de dir que n’he fet un munt! Pensi que vaig començar de molt i molt jove fent cròniques esportives a Los Sitios, ara Diari de Girona, dictant-les els dilluns per telèfon al Jordi Bosch o al Jordi Grau!
Creu que se l’ha encasellat en el periodisme esportiu, perquè la seva trajectòria i versatilitat és molt àmplia.
Sí, és ben cert. I això que he fet de tot, ja des dels meus inicis. En aquest tema, hi influeix molt el programa de Ràdio Costa Brava A ratlla de gol. Pensi que en els meus inicis vaig començar a col·laborar passant cròniques per telèfon per Ràdio Cadena, que depenia de Ràdio Nacional d’Espanya.
I no eren d’esports, imagino.
Correcte! Passava cròniques simpàtiques de la Costa Brava per a un programa dels diumenges al matí. Res d’esports!
Què el va portar a interessar-se pel periodisme?
Quan estudiava m’agradava més redactar que no pas les matemàtiques. De fet, quan de petit em preguntaven: “Tu què vols ser quan siguis gran?”, jo responia dues coses: periodista o músic... Els meus pares eren uns grans balladors de sardanes! Davant de casa vivia el fotoperiodista Antoni Crosa Mauri, corresponsal llavors del Punt Diari, entre d’altres. Amb ell vaig començar a col·laborar i fer la meva primera crònica. Crosa Mauri va ser un gran mestre d’aquelles seccions estiuenques com De sol a sol i A l’estiu tota cuca viu. Era una època en què aquests tipus de periodistes posaven a l’abast dels lectors personatges famosos que venien a la Costa Brava. Va ser un gran aprenentatge. Però crec que és un tema innat, el de la vocació. Pensi que escrivia cartes al meu germà, que feia la mili, amb la crònica del partit del Palamós! Les meves primeres col·laboracions, ja més importants, van ser com a corresponsal a Los Sitios i en poc temps es van ampliar a El Periódico, en l’apartat d’esports.
I com es va vincular a la ràdio?
Es pot dir que hi vaig entrar amb el que va ser la gran eclosió de les emissores municipals. El gener de 1982, un grup d’estudiants del col·legi Vedruna de Palamós, i des de casa de Don Arturo Díaz del Real, van fer una primera emissió, Ràdio Estudiantil, l’embrió de Ràdio Palamós. Doncs, una setmana després de la primera emissió, em van demanar de col·laborar-hi. Jo ja feia cròniques per ràdio i, a més, ja havia començat a fer presentacions. La majoria de gent s’inicia a la ràdio i la televisió, després presenta; en el meu cas tot va venir més o menys al mateix temps. En aquella època estava molt vinculat al món associatiu i cultural, formava part del grup de teatre La Gespa, també de l’agrupació La Salle, i estava molt involucrat amb l’organització de recitals de la Nova Cançó. Algú havia de presentar aquests actes. A més, hi havia el Festival de la Cançó Marinera, a Palamós, i molts concerts a diversos pobles. Jo feia cròniques, ràdio i presentava, ja veu.
I se n’ha fet un munt, de presentar. Com va començar?
Hi ha una tradició molt catalana que és la dels Pastorets. I jo en vaig fer. Aquest va ser el meu primer escenari, amb 9 anys. Sempre m’ha agradat escoltar música, anar a concerts i organitzar-los. Però jo no podia cantar com en Carles Casanovas i no tenia les habilitats d’animador d’en Rubén Fornós, així que em va tocar presentar. El meu primer acte important va ser el Festival de la Cançó Marinera a Palamós, el 1981. Aquells eren uns anys, després de la mort del dictador, en què s’organitzaven moltíssims actes i concerts. I també festes a discoteques, no es pensi. M’agrada ser proper al públic, explicant més que presentant. Això sí, i ja des del principi, he intentat fer-ho amb rigor, mirant de ser sòlid dalt de l’escenari i cuidant la dicció; ara no està gents de moda, això de vocalitzar, tot s’ha de dir.
I d’aquí, a les Havaneres de Calella, entre molts i molts actes.
Sí, en vaig ser presentador des del 2000 i director artístic entre el 2007 i el 2011, i director dels actes del 50è aniversari, amb actuacions al Palau de la Música Catalana de Barcelona, l’Auditori de Girona, el Teatre Ateneu de Tàrrega i l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Un luxe, certament, un luxe!
Com va començar el procés de professionalització?
Vaig presentar dos magazins a Ràdio Palamós, Especial cap de setmana i Matí de festa. En aquelles hores, hi anava de tot. Aquí vaig tenir l’oportunitat de fer la primera transmissió de futbol del Palamós a regional. Recordo que em va quedar el dit encarcarat! La vàrem fer amb uns aparells de radioaficionat, i no s’ho perdi: des de la banqueta de l’equip! Una altra va ser amb Ràdio Sant Feliu, amb l’amic Josep Sé Andújar, un Palamós-Guíxols. Ells posaven els aparells; nosaltres, el lloc: un balcó sobre el camp del Cervantes des d’on només es veia una porteria! Vaig col·laborar a Ràdio Sant Feliu i, després, es pot dir que vaig inaugurar Ràdio Platja d’Aro. La professionalització va arribar quan Josep Puigbó va deixar Ràdio Olot, l’any 1982, per obrir com a director Ràdio Costa Brava, i em vaig incorporar a l’equip. Aquest va ser el moment clau, després d’haver fet una mica de tot i amb voluntarisme, i aquí va ser on em vaig professionalitzar.
Fent esports?
No, tenia l’encàrrec d’en Josep Puigbó d’organitzar una xarxa de corresponsals. La Carme Coll era, en aquella època, la cap d’informatius. I em vaig fer un tip d’anar a plens municipals i vaig fer una mica de tot. El primer programa que vaig presentar a Ràdio Costa Brava es deia De Blanes a Porbou, dirigit pel periodista Josep Bofill i Blanc; era un debat setmanal sobre temes de la Costa Brava. A la redacció érem tres persones: la Carme Coll, la Pilar Esteban i jo. I un dia la Carme Coll em va dir: “Mira, no hi entenem gens, d’esports, i els faràs tu.”
Hi estava predestinat, ja ho veig...
I va ser llavors quan en Puigbó em va fer l’encàrrec de fer un carrusel esportiu, els diumenges a la tarda, A ratlla de gol. Aquest programa, penso, es va convertir en un referent informatiu a les comarques gironines. Des d’aquesta emissora vaig explicar l’ascens del Figueres, el 1986, i el primer partit del Figueres al Santiago Bernabéu i l’ascens del Palamós. Duran la meva carrera també he explicat l’ascens a primera del Girona. Des de 1986 fins al 2017 he anat narrant primer per la ràdio i ara per la televisió les diverses èpoques de grans equips, a més de les informacions esportives del Club Bàsquet Girona. Una de les coses que em fa especial il·lusió ha estat la locució a l’estadi dels partits de la selecció catalana de futbol, així com l’organització de La nit del futbol català. I durant tots aquests anys he mantingut la meva vinculació amb El Periódico.
I va arribar la televisió?
Sí, a Televisió Platja d’Aro. El meu company a la Ràdio Costa Brava, el periodista Josep Maria Alejandre, va començar a fer els informatius i em va demanar si el volia acompanyar i responsabilitzar-me dels esports, i així vaig començar. Després va venir Televisió de Girona, des del 2002, amb programes com ara El Carril,
A contrallum, Tot fent un cafè i, sobretot, Tot rodó, mantenir en antena amb el suport del públic i la direcció un programa 15 anys és una gran satisfacció.
De què se sent especialment orgullós?
D’haver pogut ajudar modestament gent que volia ser periodista. D’això és del que estic més orgullós, sense cap mena de dubte. Haver pogut passar alguns dels meus coneixements a altra gent que ha volgut continuar en la professió. Ara, alguns d’aquests companys de professió i amics, que varen començar a Ràdio Costa Brava, són excel·lents professionals i sembla que aquell estil radiofònic els va anar bé. Cal transmetre la il·lusió per la feina ben feta, que encara mantinc amb les meves col·laboracions a FemGirona Ràdio i RAC1.
Molts periodistes de la seva generació van fer el salt a TV3, TVE o Catalunya Ràdio, per posar només tres exemples. Vostè, no. I no serà per manca d’ofertes, m’imagino.
Sí, en vaig tenir. Fins i tot vaig estar a punt de fer el salt, però finalment va prevaldre més la meva família. Tenia dues filles petites, molta il·lusió en la tasca que feia a Ràdio Costa Brava i poques ganes de canviar de domicili i vaig decidir quedar-me a Palamós. Mai de la vida no m’he retret anar a un d’aquests mitjans. D’altra banda, no faig distinció entre el periodisme fet a les comarques i el d’escala nacional. Crec que a Girona es fa i es pot fer molt bona feina.
Com veu el periodisme. S’ha perdut qualitat?
El periodisme no perd qualitat, però estem veient cada dia com s’hi va incorporant molta gent sense formació específica. Aquesta és la gran diferència, penso. Perquè abans la informació es donava des de l’àmbit periodístic. Ara qualsevol amb un telèfon ho pot fer i per això la gent ha d’aprendre a valorar el rigor.