El retorn de la ‘bailaora’

Antonia Santiago Amador, La Chana, ha tornat com l’au fènix després de molts anys de silenci, no voluntari, sinó per culpa dels maltractaments que li va infligir el seu marit. Ella mateixa manifesta que van ser 18 anys de patiment. La Chana, tal vegada, la més gran ballarina després de Carmen Amaya, com a mínim la més gran bailaora de les que segueixen el compàs musical amb els peus. En els últims mesos hem vist com La Chana ha tornat amb un documental de la directora croata Lucija Stojevic, estrenat a una sala del Teatre Nacional de Catalunya. Obra que ha rebut premis internacionals, com el rebut a Holanda, el Gaudí del cinema català i també ha estat nominada als premis del cinema europeu.

L’èxit del documental ha obert la porta a un altre gènere per continuar parlant de La Chana, la biografia-memòria que ha publicat ella amb l’ajut de la professora de flamenc i pianista de música clàssica Beatriz del Pozo. Totes dues d’una manera molt correcta han traçat el fil de la vida d’una dona que va néixer per al ball, que va triomfar i que les circumstàncies de la vida la van apartar del camí de l’èxit.

Antonia Santiago va néixer a Barcelona la Nit de Nadal del 1946, filla de família gitana de la Torrassa. El llibre mostra l’ambient de la postguerra quan la pobresa era general. Amb una força indescriptible, La Chana explica la seva vida i Beatriz del Pozo ho posa negre sobre blanc. La infància a casa de l’àvia, però també amb els pares, germans, tiets i cosins vivint tots arreplegats en uns petites casetes d’obra al carrer Joventut de L’Hospitalet de Llobregat. Els estius passats sota un pont al Penedès. Els pocs mesos d’escola on les nenes l’escridassaven “gitana, gitana!”. La seva passió pel ball marcant el compàs amb els peus quan escoltava música per la ràdio. La seva feina als onze anys en una fàbrica de filats. El seu tio, el Chano, que tocava la guitarra i li va donar l’oportunitat perquè ballés i fos contractada als 14 anys en una sala de festes de Tossa de Mar. El casament gitano als 17 anys, el naixement de la seva filla Núria. I novament balla, ara a sales de festa de la Costa Brava i de Castelldefels.

A Los Tarantos, el seu art va tenir més rellevància. A la sala de la plaça Reial coneixerà Dalí, que sovint hi va amb dos guepards. Aquí també la veurà ballar Peter Sellers que la contractarà per fer una pel·lícula amb ell a Cinecittà. L’actor la vol fer volar a Hollywood, però el seu marit, gelós, no ho permetrà. Malgrat això, encara li surten contractes per anar al Florida Park de Madrid, per sortir a TVE i fer gires per tot el món (Europa, Amèrica, Austràlia).

Es publiquen reportatges sobre el seu genuí ball zapateao, però en ple èxit, cap als anys vuitanta, va deixar els escenaris. Després es va dedicar, amb el cantant Peret, el rei de la rumba catalana, a promocionar entre els gitanos l’Església Evangèlica de Filadelfia . I ara La Chana torna per ballar asseguda mentre segueix el compàs, de les palmes i de la guitarra, amb els peus.