El retorn de la ‘bailaora’

Anto­nia San­ti­ago Ama­dor, La Chana, ha tor­nat com l’au fènix després de molts anys de silenci, no volun­tari, sinó per culpa dels mal­trac­ta­ments que li va infli­gir el seu marit. Ella mateixa mani­festa que van ser 18 anys de pati­ment. La Chana, tal vegada, la més gran balla­rina després de Car­men Amaya, com a mínim la més gran bai­la­ora de les que seguei­xen el compàs musi­cal amb els peus. En els últims mesos hem vist com La Chana ha tor­nat amb un docu­men­tal de la direc­tora cro­ata Lucija Sto­je­vic, estre­nat a una sala del Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Obra que ha rebut pre­mis inter­na­ci­o­nals, com el rebut a Holanda, el Gaudí del cinema català i també ha estat nomi­nada als pre­mis del cinema euro­peu.

L’èxit del docu­men­tal ha obert la porta a un altre gènere per con­ti­nuar par­lant de La Chana, la bio­gra­fia-memòria que ha publi­cat ella amb l’ajut de la pro­fes­sora de fla­menc i pia­nista de música clàssica Bea­triz del Pozo. Totes dues d’una manera molt cor­recta han traçat el fil de la vida d’una dona que va néixer per al ball, que va tri­om­far i que les cir­cumstàncies de la vida la van apar­tar del camí de l’èxit.

Anto­nia San­ti­ago va néixer a Bar­ce­lona la Nit de Nadal del 1946, filla de família gitana de la Tor­rassa. El lli­bre mos­tra l’ambi­ent de la post­guerra quan la pobresa era gene­ral. Amb una força indes­crip­ti­ble, La Chana explica la seva vida i Bea­triz del Pozo ho posa negre sobre blanc. La infància a casa de l’àvia, però també amb els pares, ger­mans, tiets i cosins vivint tots arre­ple­gats en uns peti­tes case­tes d’obra al car­rer Joven­tut de L’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. Els estius pas­sats sota un pont al Penedès. Els pocs mesos d’escola on les nenes l’escri­das­sa­ven “gitana, gitana!”. La seva passió pel ball mar­cant el compàs amb els peus quan escol­tava música per la ràdio. La seva feina als onze anys en una fàbrica de filats. El seu tio, el Chano, que tocava la gui­tarra i li va donar l’opor­tu­ni­tat perquè ballés i fos con­trac­tada als 14 anys en una sala de fes­tes de Tossa de Mar. El casa­ment gitano als 17 anys, el nai­xe­ment de la seva filla Núria. I nova­ment balla, ara a sales de festa de la Costa Brava i de Cas­tell­de­fels.

A Los Taran­tos, el seu art va tenir més rellevància. A la sala de la plaça Reial conei­xerà Dalí, que sovint hi va amb dos gue­pards. Aquí també la veurà ballar Peter Sellers que la con­trac­tarà per fer una pel·lícula amb ell a Cine­città. L’actor la vol fer volar a Hollywood, però el seu marit, gelós, no ho per­metrà. Mal­grat això, encara li sur­ten con­trac­tes per anar al Flo­rida Park de Madrid, per sor­tir a TVE i fer gires per tot el món (Europa, Amèrica, Austràlia).

Es publi­quen repor­tat­ges sobre el seu genuí ball zapa­teao, però en ple èxit, cap als anys vui­tanta, va dei­xar els esce­na­ris. Després es va dedi­car, amb el can­tant Peret, el rei de la rumba cata­lana, a pro­mo­ci­o­nar entre els gita­nos l’Església Evangèlica de Fila­del­fia . I ara La Chana torna per ballar asse­guda men­tre segueix el compàs, de les pal­mes i de la gui­tarra, amb els peus.