“Tenir polítics empresonats és surrealista. Calen més drets humans”

De la meva mare. Tinc diferents lemes en la vida i quasi tots tenen molt a veure amb ella, amb aquesta educació i aprenentatge que em va donar a través de les seves paraules i sobretot, que és el que importa i es queda a dins, del seu exemple.

Puc explicar una anècdota amb ella que es va convertir en lema. És una cosa molt maca que sempre tinc present i explico en el disc Cosas de dos: un dia ens estàvem banyant al mar, jo portava flotador perquè no sabia nedar però em molestava i li vaig preguntar què havia de fer per nedar sense, i ella em va dir: “Doncs, filla, treu-te’l i continua nedant.” Me’l vaig treure... i vaig continuar nedant. És una metàfora interessant de la valentia i el lema amb què camino sempre en la vida i en la meva carrera: sense flotador i tirant-me a la piscina.

Crec que totes les persones fortes tenim, a parts iguals, fortalesa i fragilitat al mateix temps. És cert que soc una persona forta i perseverant, que tinc clar el que vull i, sobretot, el que no. Però també soc summament fràgil. Reacciono molt malament a la deslleialtat, a la deshonestedat...

Funciono en tots dos àmbits sota els mateixos principis. Per a mi la llibertat és un principi bàsic de l’ésser humà. Crec que una persona ha de ser lliure, prendre les seves pròpies decisions i acatar el preu que té la llibertat. En l’àmbit professional perquè en aquest engranatge de la indústria de la música, sempre volen tenir l’artista dominat i controlat. I jo soc indomable i incontrolable, amb les meves raons i causes! I en el personal també és un terreny en què es paga. En l’aspecte amorós per exemple, en les relacions de parella. La teva llibertat a l’altre no li agrada, dona una certa inseguretat, pel que sembla, a la persona que tens al costat.

Que la música m’acompanyaria tota la vida ho tinc clar des que tinc seny. El que no sabia, ni en cap moment em vaig plantejar, és que fos el meu mitjà per guanyar-me la vida. Això ha vingut sense buscar-ho o voler-ho.

La trobada amb Tete Montoliu, com les coses importants que m’han passat en la vida, ho han fet sense buscar-les, i per això els dono valor. Sí, va ser cosa del destí. La propietària d’un piano bar, molt amiga meva i també de Tete, em va contractar per cantar boleros i una nit va venir ell a escoltar-me cantar. En un moment va anar cap al meu pianista, li va demanar que el deixés seure, va començar a tocar i vam començar a cantar. Va ser una nit màgica que es podia haver quedat en un regal de la vida i del destí, però al cap de pocs dies em va trucar per dir-me que volia gravar un disc amb mi.

La inspiració màxima ve del dolor, del desemparament, de les coses que et superen, que et sobrepassen. Sempre estem preparats per a la felicitat, l’alegria, els sentiments positius; per al que no ho estem és per assumir el dolor, l’abandonament, la tristesa..., i crec que, per això, les grans obres s’han escrit des d’aquests sentiments.

Està ple de cançons d’amor i desamor, la immensa majoria de desamor. Són temes que he anat component al llarg de tota la vida. Quan en tenia quatre o cinc que em van semblar interessants, vaig trucar a la porta de Joan Albert Amargós, li vaig explicar que volia fer com una mena de diari sonor, amb les cançons que la vida, les vivències i les experiències m’inspiressin, i que ell les anés arranjant.

Crec que tot té dues cares. En la mateixa mida que es gaudeix, es pateix. Perquè si tens filtre per al dolor també el tens per al goig. I el que viu sense filtre, com per exemple jo, no té ni filtre per gaudir, ni per patir.

Tinc 53 anys i encara estic esperant que arribi aquest meravellós moment de la calma. No crec que hi hagi una forma de filtrar el dolor sense filtrar la felicitat. Si existeix, t’asseguro que faré tot el possible per descobrir-la.

Sempre he viscut la meva sexualitat d’una manera absolutament lliure, natural. No he tingut mai por. Potser per la frase que dèiem al principi, que va ser un dels meravellosos i grandiosos consells que em va donar la meva mare, un ésser de llum, una aliada en la vida molt important. No sé com hauria estat tot plegat sense ella, convidant-me d’una manera tan bonica i lluminosa a la llibertat, a l’autoreconeixement, a la naturalitat...

Amb tristesa. Penso que hi ha una actitud molt injusta. Hi ha gent empresonada, i em sembla surrealista. No hi entenc, de política, però sí de dignitat, llibertat, del dret de l’ésser humà i dels pobles a l’autodeterminació, a triar, a poder votar... No crec que ningú hagi d’estar supeditat a res. Les persones som lliures i tenim dret a tenir els nostres propis pensaments, la nostra pròpia manera de gestionar-nos. Crec que hi ha gent a la presó que és injustíssim que hi sigui.

Segur! Estem en una dictadura encoberta. Per mi és això. Que fiquin un raper a la presó... bé, no ho han fet perquè ha marxat, ben fet... ara mateix marxo jo també! Vull dir que on anem a parar!

És completament surrealista! No cal ser independentista per reconèixer que hi ha una anada d’olla generalitzada. L’únic que cal és tenir la humanitat, el sentit de la llibertat i els drets humans necessaris per rebel·lar-se contra la injustícia, sigui contra tu o contra el que vol una cosa diferent a la teva. Però siguem civilitzats: s’ha de votar i s’ha de fer el que la majoria vulgui i decideixi. No es pot empresonar la gent perquè no t’agradi cap on van les coses, perquè aquesta és la democràcia. El que estem vivint no ho és, i tots hem de rebel·lar-nos: catalanistes, no catalanistes, independentistes o no... Jo crec que davant la falta d’ètica, el món ha de rebel·lar-se.

La música és un món paral·lel que permet abstraure’t de tot. A mi em salva de moments terrorífics. El del dia 15 és una cosa que només passa un cop l’any i és que agafo la sala Luz de Gas i em regalo una nit amb els meus companys músics. Faig un concert de boleros i altres cançons d’amor. És una nit molt bonica, divertida, romàntica i meravellosa. Un caprici, un regal que em faig un cop l’any.

Crec que té dues coses molt positives. La primera és que permet que facis la teva carrera, treball i obres sense la pressió de ningú que estigui valorant si ets rendible o no. Si jo ho fes no em podria dir artista. I no faig negoci amb el meu art, ni permeto que en faci ningú. El crowdfunding és una manera que puguis conservar aquesta llibertat artística que per a mi és absolutament imprescindible. I la segona és que permets que les persones que combreguen amb aquesta filosofia vital i et segueixen, puguin participar de manera directa en la teva obra i sentir-se’n part. Em sembla preciós. Una construcció col·lectiva meravellosa.